“Fa dos anys desapareixia una prostituta” de Nancy Huston

Article original publicat a Libération el 22/09/2011 (“Il y a deux ans, disparaissait une fille de “joie“).

Nancy Huston

Nancy Huston és una escriptora franco-canadenca, nascuda a Canadà que des dels anys 1970 viu a França. Autora de nombrosos llibres, entre novel·les i assaigs, columnista als diaris Le Monde i Libération, obertament feminista, Huston proposa una mirada crítica, punyent i provocadora sobre la prostitució i la seva banalització a través d’aquest article que recorda l’escriptora Nelly Arcan.

Nelly Arcan (1973-2009), pseudònim d’Isabell Fortier, va ser una escriptora quebequesa que va tenir un gran èxit editorial a França amb el seu primer llibre “Putain” (“Puta”, traduit al castellà per l’editorial Planeta, 2002), amb el qual quasi obté el prestigiós premi “Fèmina”. Nelly Arcan, que va cursar estudis literaris a Montréal, va escriure varis llibres (“Folle”, “L’enfant dans le miroir”, “À ciel ouvert”, “Paradis, clef en main” o el recull d’articles pòstums “Burqa de chair” amb el prefaci de la mateixa Nancy Huston) i múltiples cròniques que estan disponibles al seu blog.

Nelly Arcan

En els seus llibres Nelly Arcan relata i analitza l’experiència de la prostitució, que ella mateixa va exercir durant dos anys com a “escort girl” a Montréal. D’un estil directe, implacable, dur, Arcan denuncia l’ús de les dones com a objectes sexuals, la seva alienació, la mercantilizació dels cossos, la imposició de la joventut eterna i determinats cànons de bellesa a través de la cirurgia estètica, i evidentment, la prostitució. Ella escriu “sí, sóc una escort girl per als qui volen creure que no sóc una puta“. Arcan es va suicidar el setembre de 2009 al seu pis de Montréal.

***

“Fa dos anys desapareixia una prostituta” (Il y a deux ans, disparaissait une fille de “joie”) – Nancy Huston

Traducció G.Casas.

“És complicat parlar de la prostitució ja que la majoria de la gent està violentament a favor o en contra; les emocions són fortes, i el debat té tendència a degenerar. Les putes no volen que un es fiqui en els seus assumptes, i se les comprèn; els clients tampoc, i se’ls comprèn. Pel que fa als intel·lectuals, homes i dones, adhereixen últimament à l’expressió «treballadores del sexe»; així, estan tranquils: es tracta d’un treball, d’una transacció entre adults que consenten. Que sigui comprador o venedor, home o bé dona, heterosexual o homosexual, transvestit o pervertit, l’acte és contractual i ningú no ha de venir a ficar-hi el nas, sobretot si es tracta de feministes o policies.

Però vet aquí que algú, amb un cervell de filòsofa dins d’un cos de puta, ha fet esclatar totes aquestes idees tan còmodes. Fa dos anys, el 24 de setembre de 2009, moria de la seva pròpia mà l’escriptora quebequesa Nelly Arcan. Tenia 36 anys. Favorita dels mitjans de comunicació a França quan va publicar Putain (que va estar a punt de guanyar el premi Fèmina l’any 2001) i, després, Folle [Boja] (2004), ja quasi havia caigut en l’oblit. Tanmateix, aquesta dona jove i brillant que s’havia instal·lat un temps com a «escort» a Montreal, havia escrit coses essencials sobre les relacions entre els sexes, i especialment sobre la prostitució. L’aniversari de la seva mort és una ocasió per a recordar-la.

“Filles de joie”, “noies alegres”? Ni de bon tros. El que voregen cada dia les dones que exerceixen aquest ofici, diu Arcan, fins i tot quan la seva supervivència física no es veu amenaçada, no és pas l’alegria sinó la mort. «Per a mi, les putes com les noies d’Internet estaven condemnades a matar-se elles mateixes a causa d’una despesa massa ràpida de la seva energia vital en els anys de joventut.» Per la seva part, ella ha pres molt aviat la decisió de llevar-se la vida a l’edat de trenta anys. Parla gairebé a cada pàgina, sovint amb un humor negre devastador, del seu desig, intenció, projecte de morir : « No és que els diners no facin la felicitat, sinó més aviat que existeix un límit a la comoditat i a la facilitat material que només es pot ultrapassar mitjançant la mort.»

Un contracte entre adults que consenten ? Sí… però el client i la puta no viuen el mateix esdeveniment. L’acte no té conseqüències per al client; és una mena de tractament ansiolític, setmanal potser, del qual surt ben entonat per anar a la seva reunió de treball. La puta, per la seva banda, viu diverses vegades al dia una petita mort, i Arcan la troba tan xocant i destructiva la milena vegada com la primera volta. «N’hi ha prou d’alguns dies, escriu, de dos o tres clients per comprendre que s’ha acabat, que la vida no serà mai més el que era.»

Un ofici com els altres ? Foteses. Arcan, que ha exercit aquest ofici durant més de dos anys, sap que no és anodí per a una dona de vendre el seu cos. «Tu no tenies, diu la narradora de Folle [Boja] al seu amant que es deleix per la pornografia d’Internet, la meva mania de pensar en la vida quotidiana de les noies que veiem; per a tu, les imatges no existien realment, no tenien l’espessor de la vida.» Cridades a encarnar indefinidament la dona jove i guapa, a les putes els hi costa inscriure’s en el temps, envellir, imaginar una existència quan ja no facin carrers. Mentre que, per als clients, «el servei» s’esquitlla en els intersticis de la seva verdadera vida, per a les putes, és la seva verdadera vida, l’única que tenen.

Els obrers també venen el seu cos ? Certament… excepte que vendre els seus braços i vendre el seu sexe no és el mateix. Ensenyem els braços al carrer, el sexe no, i amb raó. No parlo de metafísica, parlo del físic. El sexe de les dones és privat, perquè totes i tots hem endegat la nostra existència com a cèl·lules minúscules al subsòl del ventre d’una dona i hem brollat d’una vagina sanguinolenta. Però quina vida privada pot tenir una dona quan, en la seva vida professional, com diu Nelly Arcan, ha estat ferida en «la carn mateixa de la què emana l’amor»?

Treballadors del sexe ? El neutre de la paraula «treballadors» és enganyós. Els homes que accepten ser pagats per una prestació sexual se senten menys ofesos que les dones per aquesta apel·lació. I això per una raó de qual no es parla mai: el seu cos no pot portar un infant. Els mascles de la nostra espècie escampen el seu semen i se’n van ; aquest acte no els concerneix en profunditat. Heterosexuals o gais, poden gaudir (també) de contactes impersonals, del plaer pel plaer, la varietat per la varietat, i no sentir-s’hi gens implicats. Les dones, per acceptar d’excloure de la relació sexual l’imaginari vinculat a l’amor i a la fecunditat, una i altra vegada, dia rere dia, any rere any, tenen tendència a abusar de substàncies que disminueixen la seva sensibilitat, atenuen la seva sensualitat, esvaneixen la seva presència, alteren la seva concentració, afecten la seva salut i escurcen la seva vida.

L’ofici més antic del món? És antic, però les seves formes canvien. Actualment, prostitució i pornografia no es conformen amb respondre al desig masculí: el susciten i el transformen en dependència, com els traficants de droga susciten la dependència dels toxicòmans. Crescendo infinit de l’oferta i de la demanda entre homes i homes, que paguen les dones més vulnerables.

Llibertat de costums? Ben al contrari: costums de misèria. La prostitució no té res a veure amb la llibertat, és un món fet de constrenyiments, interns i externs. En cambres tancades, es desenvolupen posades en escena on els homes intenten que se’ls repari i on les dones queden una mica més espatllades. Evocant un client anomenat «el Gos», Arcan diu que «pensant-ho bé, li hauria calgut massa temps per explicar-me la història de les connexions que l’han portat a gaudir del menyspreu de què és objecte. […]. Com no execrar la vida en sortir d’aquí» ?

Per contra, aquest univers concebut «exclusivament per a adults» té tot a veure amb allò que nega tossudament : la infantesa. La prostitució, diu Arcan, té molt a veure amb la relació incestuosa entre una nena i el seu pare; i si les dones són tan ràpides i capaces de sotmetre’s a les exigències dels homes, és perquè han après, de petites, a estimar el seu papà i a obeir les seves ordres, sovint combinades amb càstigs. I, per tant, els agraden les ordres i els càstigs.

Més original encara, Arcan no oblida que l’home, client o proxeneta, bon amic o violador botxí, ha estat un noi jove. Ell també ha observat i patit els defectes dels seus pares. En altres paraules, Arcan demostra que les nostres obsessions, manies, misèries i terrors sexuals no cauen del cel sinó que s’arrelen en la nostra infantesa. I que, d’una altra banda, l’escenari de la prostitució s’erigeix sobre una sèrie de ficcions concebudes per pal·liar els vertígens propis de la nostra espècie. El vertigen de l’envelliment. El de la mort. El del temps que passa. Aquell de ser, també, simplement, el fill d’algú i el parent d’algú.

«Però qui us penseu que sóc, demana Arcan als seus clients, sóc la filla d’un pare com qualsevol pare, i què feu en aquesta habitació llançant-me esperma a la cara quan no voldríeu que la vostra filla en rebés, i quan sou davant d’ella, parleu un brut discurs d’home de negocis.» Creuré que la prostitució és un ofici com els altres el dia en què les prostitutes – però també els i les intel·lectuals, no hi ha raó perquè no ho facin! – animin les seves filles a practicar aquest ofici.

En el fons, si tothom està tant convençut que es tracta d’un ofici indispensable, potser caldria prendre’n acte i instaurar per a totes les noies un servei de prostitució obligatori ? Així, a cada país, segons modalitats a determinar a nivell ministerial tal com passa amb el servei militar, les noies, en arribar a la majoria d’edat o bé al final dels seus estudis secundaris, passarien dotze o vint-i-quatre mesos «sota les banderes» en tant que putes. Certament, com l’entrenament dels soldats d’infanteria de marina, l’experiència seria dura al començament, i algunes joves de naturalesa fràgil segurament ho viurien malament. D’altres hi deixarien fins i tot la seva pell. Però la guerra és la guerra: l’exèrcit admet un «11% de pèrdues autoritzades». En l’estat actual de les coses, les prostitutes moren ja molt més sovint (de sida, de sobredosi, d’homicidi o de suïcidi) ; almenys, si «caiguessin» durant el seu servei, el públic se n’emocionaria. Tindrien dret a un funeral nacional amb totes les pompes de la República : banderes, trompetes, desfilada, recolliment, discursos solemnes. Ara que hi penso : l’Arc de Triomf s’assembla més a un sexe de dona que no pas a un sexe d’home. No convindria potser mantenir permanentment encesa una flama a la memòria de la «Puta desconeguda» ?”