Llei i Ordre (dels proxenetes)

de Sylviane DAHAN (Vocal de Dones de la FAVB) – 4/1/2013

Version française dans les sites d’Europe Solidaire, du Mouvement du Nid et Sisyphe

També publicat a l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent (09/01/2012)

Un còctel Molotov, un cotxe replet d’explosius, una alerta de bomba… En les últimes setmanes, el macroprostíbul Paradise de la Jonquera, un dels més grans d’Europa, no guanya per a esglais. Si algú dubtava de què anava el negoci de la prostitució, aquí en té la prova: és una indústria profundament imbricada amb el crim organitzat. I aquesta gent hi va més aviat amb el broc gros a l’hora de “passar comptes” o disputar-se un tros de pastís. L’historial delictiu del gerent del Paradise ha estat ja àmpliament airejat per la premsa. Per descomptat, ningú pot creure que aquest proxeneta convicte sigui més que un home de palla rere el qual s’oculten poderosos inversors d’honorable reputació. I què dir del tarannà d’aquests “cobradors del passamuntanyes i el fusell de repetició”? Aquí tampoc podem parlar de sorpresa. Si més no pel que fa a la policia: els comandaments locals dels Mossos de Esquadra estan perfectament al dia dels clans mafiosos que operen a la zona fronterera. Són aquestes bandes de traficants i proxenetes les qui controlen els fluxos de noies, en la seva majoria estrangeres, que proveeixen els locals de prostitució. Aquestes xarxes delictives gestionen l’ordre social a les carreteres de la comarca. Per saber, la policia coneix fins i tot a quin preu es lloguen les rotondes, quan un clan desitja “posar a treballar a les seves noies” en una zona controlada per una altra banda. No, no estem parlant del Chicago dels anys vint, sinó del Pirineu català, globalitzat, dels nostres dies.

Però, si tals són els modals d’aquests “homes de negocis” quan dirimeixen les seves desavinences, què cal esperar del tracte que ofereixen a les dones prostituïdes que exploten, ja sigui en clubs o a peu de carretera? No obstant això, malgrat la violència extrema que reflecteixen els esdeveniments d’aquests últims dies – i enmig de tota la projecció mediàtica que han tingut -, ningú ha preguntat per les noies. Elles no tenen nom, història, temors o anhels que mereixin ser relatats. Fugaçment, els reportatges televisius ens han mostrat unes siluetes femenines, alçades sobre uns talons vertiginosos, tornant de matinada a la “feina”, una vegada dissipada l’alarma que havia obligat a desallotjar prop d’un miler de clients. Urgia recuperar el temps perdut i restablir la “normalitat”.

Aquest silenci diu més sobre la realitat de la prostitució que cent discursos. A aquestes dones no se’ls suposa identitat, ni voluntat pròpia. Es tracta, simplement, de mercaderies. Tampoc hi ha molta gent que es pregunti com i amb quines conseqüències es deshumanitza una dona fins a convertir-la en un objecte apte per al consum sexual masculí. De fet, no poques veus – algunes embolcallades en la dignitat de càtedres de sociologia o antropologia – neguen fins i tot aquest extrem, reivindicant a la menor ocasió el reconeixement de el “treball sexual”. Doncs bé, La Jonquera i els seus voltants brinden a aquests apòstols de la postmodernitat l’ocasió de realitzar interessants “treballs de camp”: que vagin al Paradise proveïts d’una gravadora, que preguntin a una noia per alguna cosa que no sigui el preu d’un “servei”… i veuran què poc triguen a conèixer a uns musculosos xicots que, de forma poc amena però altament persuasiva, els explicaran com funciona aquest negoci. Curiosament, cap d’aquestes veus, generalment sorolloses i mediatitzades, s’ha alçat aquests dies per manifestar la menor inquietud pel risc “laboral” afegit que suposa per a aquestes dones el terrorisme mafiós.

Qui si que ha obert la boca, estrenant-se en el càrrec, ha estat el Sr. Espadaler, nou conseller d’Interior de la Generalitat, i membre destacat de la casta i demòcrata cristiana Unió Democràtica de Catalunya, el partit de Duran i Lleida. “Ni parlar-ne de tancar el Paradise!”, es va apressar a declarar, responent així a la reclamació de l’alcaldessa de La Jonquera, desitjosa com la majoria de la seva població de veure desaparèixer el prostíbul i tot el que comporta. “El local disposa d’una llicència en regla i la seva activitat s’ajusta a dret.” I tant! El propi Tribunal Superior de Justícia de Catalunya així ho va certificar, desestimant en el seu moment el recurs de l’alcaldessa i obligant-la a concedir el permís d’obres corresponent. Fins a tal punt que el gerent del Paradise es va sentir prou emparat com per amenaçar l’ajuntament amb una demanda per danys i perjudicis… pels retards ocasionats.

Així, doncs, les coses estan clares. La llei és la que és, i permet que l’ordre armat dels proxenetes regni a la zona. La policia tractarà d’evitar mals majors. O comptarà els punts i recollirà els cadàvers, si acaba havent-los. En qualsevol cas, el negoci rutilant de la prostitució ha de seguir. Representa diners, molts diners. I hi ha mercaderia disponible: els “nois del passamuntanyes” garanteixen la renovació constant i la disciplina d’un contingent de dones joves, procedents de l’Est, d’Àfrica o Amèrica Llatina. Pocs saben el seu veritable nom d’aquestes noies. No té major importància. Quan els nostres responsables polítics parlen de “seguretat”, no pensen en elles. Com les mercaderies, són perfectament prescindibles i substituïbles.

A l’altre costat de la frontera, lloc de procedència de bona part de la “clientela” dels “nostres” prostíbuls, nombrosos representants locals, moviments feministes, sindicalistes… mostren ja la seva alarma davant l’impacte tremendament negatiu que, des del punt de vista del respecte dels valors d’igualtat, estan tenint la banalització i l’expansió de la prostitució, especialment entre la joventut (*). Ara que tenim obert el debat a Catalunya sobre un Estat propi seria un bon moment per plantejar-nos si volem o no que aquest Estat sigui un règim proxeneta – i quin lloc pretenem que ocupi a Europa. O si, per contra, volem un país compromès amb la igualtat i els drets humans. I que, per tant, sigui solidari amb les dones, promogui la seva autèntica llibertat, el seu accés a un treball digne… al mateix temps que persegueix implacablement l’explotació sexual. En un país democràtic, la prostitució no pot ser un dret de l’home. Alguns braus prohoms que, desafiant el furor d’Espanya, prometen portar-nos fins a Itaca, es mostren per contra submisos davant les sacrosantes exigències dels bancs – per molt dolor social que això representi – i d’allò més respectuosos amb les lleis que afavoreixen les indústries del sexe – per molta violència que comportin per a les dones. Què tal si portéssim la rebel·lia democràtica a tots els fronts… i comencéssim per tancar els prostíbuls? El Paradise, el primer.