de Pierre Rousset traduït per Dones d’Enllaç.
Vet aquí un breu article de l’escriptor francès Pierre Rousset, gran coneixedor de les realitats socials dels països asiàtics, sobre el recent desastre industrial de Bangladesh. La implicació de grans firmes espanyoles en el sistema de sobreexplotació de les treballadores d’aquell país mereixeria un sonat “escrache” per part de sindicats, moviments socials i, en general, de l’opinió pública democràtica: deslocalitzen la producció cap als països de baixos costos laborals i mediambientals, sotmeten la seva gent a un tracte de quasi esclavatge, arruïnen el petit comerç de casa nostra… i amassen fortunes que amaguen en paradisos fiscals. Aquest és el “cercle virtuós” del capitalisme globalitzat.
La recerca de cossos continua, i el balanç de l’ensorrament, el passat 24 d’abril, de l’immoble on eren instal·lats diferents tallers de confecció esdevé més tràgic cada dia que passa. Segons l’exèrcit, que parla d’una estimació encara provisional, el 3 de maig el nombre de persones mortes s’elevava ja a 511. A aquesta xifra esgarrifosa, cal afegir un miler de persones ferides i mutilades.
Es tracta d’una de les catàstrofes industrials més greus de la història. I de les més indignants, car prèviament havia estat donada l’alerta sobre el perill imminent que amenaçava l’edifici (una agència bancària que hi tenia la seva seu va evacuar el seu personal com a mesura de precaució). Tanmateix, els patrons del tèxtil van exigir que continués la producció dels seus tallers.
La còlera popular ha esclatat davant d’aquest desastre anunciat. Durant una setmana, la majoria de les 4.500 fàbriques de Savar, a les rodalies de Dacca, han romàs tancades, paralitzades per la vaga. El 1er de Maig, dia festiu a Bangladesh, desenes de milers de manifestants han reclamat, a la capital, el cap dels responsables : « Pengeu els assassins, pengeu els propietaris dels tallers ». Hi ha hagut fàbriques atacades, i també manifestacions que han recorregut els carrers de nombroses altres ciutats. La patronal ha denunciat aquestes treballadores i treballadors per posar en perill l’economia del país…
La indústria tèxtil dóna feina a tres milions i mig de persones a Bangladesh (160 milions d’habitants). Bangladesh és avui el segon exportador mundial en aquest sector. Els salaris mitjans són considerats força “atractius” per a les empreses internacionals de prêt-à-porter: sovint, uns 30 euros mensuals. El mercat laboral s’ha encarit a Xina, on comença a haver una certa penúria de mà d’obra. Els industrials responsables de les grans comandes (fins i tot els mateixos xinesos) s’orienten, doncs, cap a Bangladesh, però igualment cap a l’Índia o Vietnam…
Les firmes occidentals, culpables
Els tallers del Rana Plaza – l’immoble industrial de vuit plantes que es va ensorrar – treballaven per a empreses nord-americanes, com Walmart, o canadenques, com ara Loblaw. Però les firmes europees hi tenien igualment una forta presència amb les britàniques Primark i Bon Marché, la italiana Benetton, la holandesa C&A, les espanyoles Mango i El Corte Inglés. A França, Carrefour nega qualsevol implicació, però s’han trobat etiquetes de “Tex” (la marca de Carrefour) entre les runes de l’edifici – i, en qualsevol cas, aquesta ensenya és ben activa a Bangladesh, on les catàstrofes industrials són recurrents.
Normalment, la roba és dissenyada a Europa, es fabrica als països asiàtics, i després torna a Europa per a ser venuda. El preu d’aquest circuit representa, no només uns salaris pitjor que miserables per a les obreres de Bangladesh, sinó també una vida d’inseguretat constant: inseguretat social, inseguretat pel que fa a la salut laboral (a causa de la utilització de productes tòxics) i inseguretat física: manca de respecte de les normes de construcció, absència de mesures efectives de prevenció d’incendis… Davant de tals catàstrofes, és necessari denunciar la responsabilitat de les firmes occidentals que s’aprofiten d’aquest sistema de sobreexplotació. El moviment obrer ha d’enfortir la capacitat d’assegurar els seus deures de solidaritat internacional, endegant campanyes coordinades sobre aquestes qüestions. Per la seva banda, l’associació Europa Solidària Sense Fronteres (ESSF) està recollint fons per ajudar les persones ferides i necessitades d’atenció mèdica, així com les famílies de les víctimes. (1)
Pierre Rousset (11/05/2013)
Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes 
Deixa un comentari