Per un feminisme social – Clémentine Autain (sobre la maternitat)

31 maig

1672871_3_ff27_clementine-autain-a-un-meeting-du-parti-de_7b18b2073652b762b702d5ab2952f03ePolítica d’esquerres i militant feminista, Clémentine Autain (1973) és co-directora de la Revista Regards. Va ser consellera a l’Ajuntament de París pel Partit Comunista Francès (2001-2008) i va participar a la fundació de l’associació feminista Mix-Cité el 1997. Avui milita a la Federació per una Alternativa Social i Política (FASE) i és propera al Parti de Gauche encapçalat per Jean-Luc Mélenchon. Ha escrit diferents llibres, com “Alter égaux. Invitation au féminisme” (2001) o “Les droits des femmes: l’inégalité en question” (2003). La seva última publicació és un pamflet contra la violació (“Un beau jour… combattre le viol”, 2011). Ella mateixa va ser víctima d’una violació als 23 anys, fet que va desvelar el 2006 en plena pre-campanya presidencial per a “situar les violències contra les dones al centre del debat”. El novembre de 2012 va llançar el “Manifest de les 313” sota el títol « Jo declaro haver estat violada », seguitn la tradició del “Manifest de les 343” publicat el 1971 en el qual diferents dones declaraven haver avortat (quan l’avortament estava penalitzat a França).

Original publicat a la revista Regards.fr el 26 de febrer de 2013.

Traducció: Dones d’Enllaç.

“A través de la polèmica suscitada pel llibre d’Elisabeth Badinter (1) , diverses concepcions feministes xoquen. El tema de la maternitat no és el més fàcil de tractar per a aquells/es que reivindiquen la igualtat entre sexes. Apareix com un nus, al voltant del qual s’han polaritzat històricament dues grans tendències. D’una banda, la maternitat és percebuda com una esclavitud, una font d’alienació: és Nelly Roussel amb la seva crida a la «vaga de ventres» el 1919 o Simone De Beauvoir declarant, veient les condicions del seu temps, « jo aconsellaria a una dona de no esdevenir mare». De l’altra, la maternitat és revalorada com un privilegi, un gaudi : penso en el feminisme dels anys 1920 que considerava, a semblança de Cécile Brunschvig, que el primer deure d’una dona és de tenir fills/es o encara, de manera més emblemàtica, a Annie Leclerc amb el seu best-seller “Paraula de dona”, aparegut el 1974, en el qual evoca totes «les festes del seu sexe» (sic) tals com les regles o l’embaràs. El que ha soldat les feministes en la seva diversitat, és la reivindicació d’una maternitat «voluntària» amb la liberalització de la contracepció i de l’avortament.

Avui, les generacions de dones que creixen amb l’escola mixta i la píndola, projectant-se en el món del treball, demanen formular de nou les prioritats i els reptes. Evidentment, la possibilitat real de dominar la seva fecunditat no està guanyada, el que implica per exemple lluitar “contra vent i marea” contra el tancament de centres on es practica la IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs). Cal també combatre la mirada social estigmatitzant i sospitosa enfront de les dones que decideixen no tenir criatures i de les que no en poden tenir. Però entre les dificultats contemporànies trobades per la majoria de les dones, hi ha en efecte la de l’articulació entre vida professional i vida familiar. Elisabeth Badinter té raó de denunciar la pressió del discurs dominant i les restriccions que representa actualment encara la maternitat. Tanmateix, la filòsofa no respon a la qüestió de quines serien les condicions perquè maternitat i parentalitat es conjuguin demà amb emancipació i igualtat.

Les partidàries del corrent essencialista pretenen respondre millor a aquest repte i acusen la filòsofa de negar les característiques naturals. Ara bé enviar les dones a un destí pretesament biològic reafirma les posicions retrògrades, sobretot en un context de crisi econòmica on la temptació és forta de legitimar la seva tornada a la llar per a disminuir la corba de l’atur o desenvolupar els temps parcials imposats. I no és sempre en nom de la diferència de sexes que les dones han estat oprimides ? El partit pres igualitarista, en la tradició beauvoirienne, no nega les diferències: el contrari de la igualtat és la desigualtat; el contrari de la diferència és l’idèntic: però s’oposa a la naturalització de les identitats masculí/femení que tanca els individus en qualitats i trajectòries preestablertes. En aquesta descendència, ha de ser possible formular un discurs portador de respostes positives al desig de parentalitat. Cal deixar d’esquivar l’obstacle, sortir d’una concepció abstracta de l’universalisme i postular la possible l’equació maternitat/emancipació.

Qüestionar els discursos normatius n’és una condició prèvia. Per exemple, ni a favor ni contra l’alletament sinó que cada mare tingui la possibilitat de decidir en funció del què sent, lluny de la pressió dels partidaris dogmàtics de l’alletament però també dels lobbies de la indústria làctia o inclús dels fantasmes masculins d’apropiació dels pits femenins per a les finalitats de la seva pròpia satisfacció eròtica. La maternitat no ha de ser aprehesa a priori ni com una servitud, ni com un moment idíl·lic de realització de la feminitat. Una multitud de factors interfereixen en la manera com es viu cada embaràs i els sentiments que acompanyen la maternitat són generalment ambivalents fins i tot contradictoris. El paper de la col·lectivitat, és el d’acompanyar sense jutjar, per afavorir la llibertat de decisió i que en gaudeixin tant els p/mares com les criatures, acorralant els determinismes i afluixant el cargol de les restriccions.

Abans, les dones realitzaven gratuïtament totes les taques domèstiques i parentals. A França a partir dels anys 1960 van començar a investir a jornada completa el món del treball assalariat. Una revolució. Ara bé els poders públics no han acompanyat aquest canvi radical, de manera que les dones continuen efectuant l’essència del treball domèstic (avui aproximadament el 80% continua a la seva càrrega). Aquesta realitat és sovint relegada a l’espai privat, com si saber qui posa les rentadores i banya les criatures no fos més que una qüestió de negociació pròpia de cada parella. És tanmateix una qüestió social i política! Repensar els temps de la vida, és a dir la part entre el treball assalariat, el treball quotidià domèstic i parental, el compromís ciutadà (la militància) i l’oci, ha de permetre trobar un equilibri millor de vida per a les dones però també per als homes.

La implicació dels pares, totalment absents de la reflexió d’Elisabeth Badinter, és determinant. Qui pot creure de manera seriosa que es pot millorar la situació de les mares sense que els pares modifiquin en profunditat el seu comportament ? El futur és al repartiment de les taques i dels plaers vinculats a la vida amb les criatures. Això passa per allargar significativament el permís de paternitat, que hauria de ser obligatori, o per mesures més simbòliques com rebatejar les «maternitats» en « cases de naixement», l’escola « parvulari » en escola « infantil ». El caràcter no mixt de l’univers dels petits contribueix a reproduir l’ordre sexista. Finalment, una altra política familiar és indispensable per avançar. Necessitem sobretot un verdader servei públic gratuït d’acollida de la petita infància i qüestionar el [funcionament del] permís parental (2) que avui obstaculitza la carrera i l’autonomia financera de les dones.

Aquests canvis d’amplitud, que suposen una profunda reorganització social i un altre repartiment de les riqueses i dels poders, són a mil llegües declaracions d’intenció tan buides i consensuals de tota la «classe política» a favor de la igualtat entre dones i homes. És sobre aquest terreny que cal mobilitzar-se.

(1) Es refereix al llibre “El conflicte. La dona i la mare” (http://www.amazon.fr/Le-Conflit-femme-Elisabeth-Badinter/dp/2081231441).

(2) A França, le “congé parental” (diferent del permís de maternitat o de paternitat) és un permís parental regulat pel dret laboral que permet a un dels pares de suspendre el contracte de treball durant un temps per ocupar-se dels fills/es, sense perdre la plaça (però sí el sou). El permís es pot prendre per fills/es de menys de 16 anys i pot durar fins a 3 anys a partir del naixement/adopció, o d’un any per als menors més grans de 3 anys. En contraprestació els pares que el prenen reben un subsidi de 560€/mes. “Oficialment” és neutre, tant en poden gaudir les mares com els pares, però “oficiosament” és utilitzat a 97% per les mares. Hollande va anunciar que vol fer el permís “més masculí” i incitar als pares que el prenguin. Veurem! [NdT]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: