Des de que el dissabte passat, 1 de febrer, el blog de Nicholas Kristof publiqués una carta oberta de Dylan Farrow, filla adoptiva de Woody Allen i Mia Farrow, sobre els abusos sexuals que Allen havia exercit contra ella quan era petita, tothom intenta donar explicacions a la carta, que no és més que el trencament de la llei del silenci a la qual estan sotmeses moltes víctimes de violència sexual, sobretot quan aquesta és exercida per homes de la família.
Ahir, David Torres, col·laborador del diari d’esquerres (sic) Público, publicava un article d’opinió titulat “Balas sobre Woody“, sobre la denuncia de Dylan. Igual que tots els esquerranosos que en el seu moment van defensar Julian Assange, Roman Polanski i fins i tot Dominique Strauss-Kahn, Torres utilitza els arguments del establishment patriarcal per a posar en dubte la veracitat de la denúncia de Dylan. L’article de Torres és la típica visió masculina sobre el tema. És aquí on es constata que un masclista d’esquerres és igual que un masclista de dretes. Que no ha entès RES dels mecanismes de la violència sexual (i si no sap res d’això, que NO escrigui un article sobre el tema).
1) Que els fets hagin prescrit no vol dir res: existeixen molts col·lectius arreu del món que demanen que en els abusos sexuals a menors no hi hagi prescripció.
2) El fet que els exàmens “experts” de l’època diguessin que no hi havia abusos i que la nena “confonia fantasmes i realitat” no vol dir que no hi hagi hagut abusos sexuals. ¿Quantes vegades aquests “experts” s’han equivocat i continuen equivocant-se quan no volen creure la paraula dels infants? I sobretot en temes d’abusos sexuals comesos pel pare de familia. De la mateixa manera que quan hi ha absolució en processos penals NO vol dir que no s’hagi comès el delicte.
3) Dir que “no se encontraron signos físicos de violación” no vol dir que no hi hagi hagut violència sexual. En molts casos no hi ha “signes físics”.
Torres només s’interessa a defensar W.Allen, el “genio”. Què vol dir que “Vaya por delante que no tengo la menor idea de si Allen es culpable o inocente y no creo que nadie, salvo él, pueda tenerla”. ¿Que la seva filla no pot tenir una idea també? i la seva mare que va intentar protegir-la i denunciar les violències fa 20 anys? Les dones sempre estem sota sospita en aquest món patriarcal, les nostres denuncies sempre son “espúries” (“El problema es que sobre la historia de terror de Dylan gravita también el precedente del polémico noviazgo de Allen con Soon Yi” diu Torres) o falses. Quin interès té una noia de 28 anys d’explicar públicament el què va viure fa tant anys i les conseqüències que va patir després?? Quin??? Ningú exposa la seva vida d’aquesta manera sense raó.
Un article nefast, molta ignorància i masclisme junts. Opinions com aquestes mantenen la DESINFORMACIÓ sobre la violència sexual contra els dones i les nenes i nens, I LA IMPUNITAT dels homes que la cometen.
Com diu Dylan Farrow en la seva carta, aquest cas és un exemple típic de com la nostra societat falla i no recolza les víctimes de violència sexual: “Woody Allen is a living testament to the way our society fails the survivors of sexual assault and abuse.“
G.Casas
PD: Aquí un article interessant de June Fernández: “Yo te creo”
Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes 
Deixa un comentari