Sobre la prostitució a la nostra ciutat – Sylviane Dahan Sellem

4 febr.

“La proximitat de les eleccions municipals obligarà totes les candidatures a pronunciar-se, d’una manera o d’una altra, sobre la qüestió de la prostitució a la nostra ciutat.

Sovint, el debat se circumscriu a la part visible, “de carrer”, del fenomen. I, singularment, a la situació de les dones que es troben en situació de prostitució al Raval i al discurs dels col·lectius i entitats que, amb major o menor representativitat, diuen expressar les seves demandes. Això fa que, fins i tot per a les candidatures progressistes emergents, com Guanyem, hi hagi tendència a reduir el camp de visió del problema i a voler definir una política destinada a les dones que diuen exercir una prostitució no forçada. Però, i les altres? No hauria de tenir la ciutat també una actuació clara pel que fa a la prostitució forçada? I, per cert… amb quins criteris distingim exactament l’una de l’altra?

Quan parlem de prostitució, plantejar la qüestió de la “llibertat” no és gaire pertinent. Als països industrialitzats, la mitjana d’edat d’entrada en el món de la prostitució se situa pels volts dels 14 anys. En els països i regions més empobrides del planeta – que forneixen gran part dels contingents de dones prostituïdes enviades a les nostres metròpolis -, aquesta mitjana és sensiblement més baixa. De fet, a tot Europa, la immensa majoria de persones prostituïdes són dones, són pobres, pertanyen a nacions i ètnies oprimides… Els índex d’alcoholisme i d’addicció a les drogues són elevadíssims en aquests col·lectiu. Les situacions de violència, un continu. En aquest “treball”, el nivell de mortalitat és 40 vegades superior a la de qualsevol altra activitat professional que exerceixen les dones. Els estralls psicològics i els nivells de destrucció de l’autoestima que produeixen anys de prostitució són devastadors. Més enllà del grau de control per part de xarxes proxenetes a què puguin estar sotmeses aquestes dones durant un període més o menys llarg, intermitent o no, de les seves vides, les dades objectives difuminen la frontera entre prostitució “lliure” i “forçada”.

Entestar-se en aquesta distinció indueix molts errors, i no ens ajuda a definir unes polítiques públiques progressistes i eficaces. És la distinció en què insisteixen les indústries del sexe, que volen fer creure que la prostitució és essencialment una relació mercantil lliure i legítima entre adults… i que només en els marges d’aquesta activitat es produeixen abusos – que ja s’encarregarà de reprimir, si convé, la policia. “No cal confondre, ens diuen, prostitució i tràfic”. Cert. Només que hi ha tràfic – més de quatre milions de dones i nenes l’any a nivell mundial – per abastir la demanda creixent de “mercaderia”. Aquest inacabable debat sobre la “llibertat” no ens duu enlloc i evacua la dimensió d’opressió de classe, de gènere i racial que caracteritza la realitat de la prostitució. Algú pensa seriosament que podríem bastir polítiques de “drets laborals” per sota del llindar elemental de drets humans que són així violats?

Però, sobretot, aquest plantejament evacua el paper dels homes. Històricament, la prostitució ha estat un comerç entre homes, transformant dones – prèviament reduïdes i deshumanitzades – en objecte d’intercanvi o mercadeig. Això és més cert que mai a l’època de la globalització neoliberal i del desenvolupament mundial de les indústries del sexe. Acte masculí per antonomàsia, la prostitució és un privilegi que certifica i reprodueix una ancestral desigualtat entre homes i dones. El que defineix la prostitució és una relació sexual no desitjada per part de la dona – realitzada a repetició – i obtinguda pels homes des d’una posició de superioritat: física, material, d’ordre social o emocional. En aquest sentit, la prostitució és molt més un problema de poder que no pas de sexe, i la prostituta resulta en realitat la més asexuada de les dones. La vertadera qüestió que ens hauríem de plantejar és si considerem legítim o no que, en una societat democràtica, els homes puguin accedir mitjançant diners al cos de les dones, i si considerem acceptable que hi hagi una reserva de dones – com tota mercaderia, constantment renovada – a disposició dels capricis sexuals masculins. Sovint, les esquerres i el mateix feminisme esquiven aquesta qüestió crucial, tractant d’evitar, en nom d’un cert pragmatisme, la confrontació entre “abolicionistes” i “regulacionistes”. Però d’aquesta manera no ens en sortim. És impossible establir uns drets, reals i efectius, de les dones prostituïdes suposadament “lliures”… tot acceptant el privilegi dels homes de prostituir-les totes. El resultat pràctic és que, més enllà de l’exigència elemental de retirar una ordenança sobre civisme que suposa assetjament al carrer i indefensió per als col·lectius més vulnerables, les esquerres més avançades rarament han proposat alguna política susceptible de canviar la dura realitat de la prostitució a Barcelona. Una prostitució que, molt majoritàriament, es desenvolupa en circuits tancats i fortament controlats per les xarxes proxenetes. Només als barris de l’Eixample, els Mossos tenen comptabilitzades entre tres-centes i quatre-centes noies xineses, explotades en pisos bordell. Una dada que ens permet començar a fer-nos una idea de l’abast de la problemàtica que tenim en el conjunt de l’àrea metropolitana. (I per qui posi en dubte aquestes aproximacions, només cal comptabilitzar les ofertes anunciades al “Periódico” i a “La Vanguardia”).

Seria un greu error que Guanyem, triant un camí de facilitat, s’adaptés al punt de vista d’entitats com Genera o de col·lectius com “Putes indignades”. Car, més enllà d’una retòrica “desafiant”, el seu discurs és en realitat molt conservador i, en el millor dels casos, gremial o corporativista. Però de cap manera representatiu de la complexa i silenciada realitat de la prostitució a la ciutat. Encara menys de la dignitat i els interessos generals de les dones – que depenen del progrés de les polítiques d’igualtat i d’un canvi cultural incompatible amb l’acceptació de la prostitució. Podem entendre que col·lectius oprimits i menystinguts facin de l’estigma de la prostitució una bandera, llençant-lo a la cara d’una societat hipòcrita. No acostuma a ser, però, una bona estratègia. En qualsevol cas, no podem banalitzar ni acreditar la fantasmagoria masclista (la “puta” és, estrictament, una construcció reaccionària). Genera forma part d’aquestes entitats, ONG i “sindicats” que, amb el triomf del neoliberalisme, han sorgit a tots els països i que es caracteritzen per parlar sorollosament en nom de les dones prostituïdes… quan, de fet, aquestes organitzacions – on gairebé no n’hi ha de dones prostituïdes – mai no han negociat la millora de les condicions laborals de ningú, no són gens representatives i, lluny d’ajudar les dones a sortir del món de la prostitució, s’esforcen més aviat per fer que s’hi acostumin. “No toqueu el meu client”. Vet aquí una manera de legitimar la prostitució que cap sensibilitat democràtica hauria d’acceptar, tot i la ferma solidaritat amb aquestes dones. O, més ben dit, per coherència amb aquesta solidaritat. També som solidaris amb els treballadors i treballadores de les centrals nuclears o de les indústries d’armament… i això no ens porta a defensar l’energia atòmica ni la guerra.

No hi ha indrets “dignes” on practicar la prostitució. Una establia és un lloc més sòrdid i insalubre que un palau; però una violació és un crim intolerable a tot arreu. I, atenció, perquè no manca pas gent que voldria fer del Raval un “barri roig”, un actiu turístic més a l’estil de les conegudes vitrines d’Amsterdam. La idea de les “cooperatives de prostitutes” últimament en boga – idea de dubtós recorregut en un món fortament dominat per les xarxes d’explotació sexual -, sembla destinada a acreditar una percepció social normalitzada de la prostitució. Al ritme de l’expansió mundial de les indústries del sexe, el capitalisme ha concebut un munt d’embolcalls que facin acceptable la prostitució per als públics més variats. La idea del “treball sexual” complau al sindicalista; la imatge de la “prostituta emprenedora” sedueix els liberals; moltes feministes s’emocionen sentin a parlar del “rebuig de ser víctimes”… i el món acadèmic postmodern se sent fascinat pel llenguatge transgressor. (Com més lluny de la realitat sagnant de la prostitució, més fàcil resulta proclamar que “totes som putes”). Decididament, n’hi ha per a tots els gustos. A Alemanya, amb la prostitució legalitzada i les indústries del sexe sòlidament establertes, hi ha hagut fins i tot bordells que oferien descomptes promocionals als “clients” que hi anaven en bicicleta. Ecologia i prostitució podrien, doncs, anar de bracet.

No és possible esquivar el problema de fons. Certament, des de les competències municipals, no es poden fer tots els canvis legislatius, ni desplegar totes les polítiques que requeriria un abordatge democràtic, feminista i humanista de la prostitució. Però, en un país que té el trist honor de posseir a la Jonquera el bordell més gran d’Europa – a l’espera del que ens aportin els casinos de Barcelona World -, la nostra ciutat hauria de liderar una reflexió ciutadana i un profund canvi cultural. Ja podem comparar amb dades fefaents els resultats dels dos models contraposats existents a Europa. El neoliberal, imperant a Holanda i Alemanya, ha suscitat un creixement extraordinari de la prostitució – i de la tracta per abastir la demanda del mercat. Les màfies són més poderoses que mai i els drets de les dones – en nom dels quals es va legalitzar en el seu dia la prostitució – no han progressat. A Alemanya, les “treballadores sexuals” afiliades a la Seguretat Social representen amb prou feines un 1 % dels centenars de milers de dones immerses en el món de la prostitució.

Barcelona hauria d’inspirar-se més aviat del model nòrdic i preparar el camí de la seva implementació a casa nostra. Aquest abordatge considera la prostitució com un acte masculí il·legítim i reprensible. Per tant, suposa una despenalització total del comportament de les dones: a Alemanya, com aquí, l’exercici de la prostitució està prohibit en determinats indrets. A Suècia, cap dona pot ser multada, en cap circumstància, pel fet d’oferir serveis sexuals. Els “clients”, per contra, s’hi exposen sempre. I és que la llei considera que un crim és un crim més enllà del consentiment, real o suposat, de la víctima. No serà fàcil transformar la mentalitat de la nostra societat en aquest sentit. Tampoc no ho ha estat, però, fer que la violació s’entengui com un delicte que no admet com a circumstància atenuant la “fogositat sexual” de l’home, ni la vestimenta més o menys “provocadora” d’una dona. Ni tampoc aconseguir que els crims masclistes deixin de ser considerats “drames passionals” o “violència domèstica”. Se segueixen produint horribles crims masclistes i violacions – de la mateixa manera que cap legislació abolicionista no farà desaparèixer la prostitució, tot i les reduccions significatives dels seus impactes en els països que han adoptat aquesta normativa… i que segueix existint esclavatge al món un segle i mig després de la guerra civil americana. Però els poders públics estan obligats a combatre aquestes xacres. I aquesta exigència configura les societats democràtiques més avançades.

Plantegem-nos coses que estan al nostre abast. Un estudi seriós – un “mapeig” – sobre la realitat de la prostitució a Barcelona, sobre el nombre de dones que hi són immerses, sobre les seves procedències, sobre la seva situació real, però també sobre els “senyors” d’aquest rendible negoci, proxenetes i “clients” prostituïdors, podria ser la manera d’endegar una presa de consciència col·lectiva sense la qual res no canviarà. Ben abans d’arribar a l’adopció de la llei abolicionista coneguda com “la pau de les dones”, a Suècia van començar per una enquesta així, que va esdevenir un mirall en què la societat va descobrir una cruel imatge de si mateixa.

Però hi ha també mesures igualment possibles i indefugibles, com ara l’enfortiment del servei municipal ABITS, desenvolupant decididament els seus recursos pressupostaris i els seus programes socials (d’assistència jurídica, de formació professional, d’accés a l’habitatge i a rendes d’inserció…) i, sobretot, fent arribar, l’acció de l’agència, avui gairebé limitada als carrers del Raval, a tota la ciutat. Aquest desenvolupament és impossible sense derogar l’ordenança de civisme, que contradiu tota la filosofia d’abordatge social d’ABITS. Alhora, caldria que la FAVB es pogués incorporar al seu consell assessor, on prevalen justament entitats com Genera o El Lloc de la Dona i al qual l’actual govern municipal no ha permès el moviment veïnal d’accedir. Al carrer, un canvi radical en el comportament de la policia municipal, palesant el compromís de l’Ajuntament amb la seguretat de les dones i redoblant alhora la pressió sobre els proxenetes, enviaria un missatge inequívoc a l’opinió pública i prepararia el terreny per a noves mesures: la responsabilització i la penalització dels “clients”. Unes mesures que s’haurien d’implementar al ritme de les alternatives socials i laborals ofertes a les dones que, de manera absolutament voluntària, s’hi volguessin acollir… i unes mesures que la ciutadania hauria d’entendre, no com una sanció de simples “conductes incíviques”, sinó com el càstig d’una inadmissible violència vers les dones.”

Sylviane DAHAN SELLEM – 31/01/2015

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: