Per una política feminista abolicionista de la prostitució

Article publicat -en una versió més curta- a la revista La Veu, de Poble Lliure, número 1, abril 2015.

“Dir que les dones tenen el dret de vendre’s
és amagar que els homes tenen el dret de comprar-les”
Françoise Héritier (antropòloga francesa)

La prostitució és una institució social que està envoltada per un munt de mites. Mites que encobreixen la tragèdia que significa que un ésser humà en compri un altre (en la majoria dels casos una altra). Mites [1] com el fet de pensar que la prostitució reglamentada és més segura per a les persones que l’exerceixen; el mite que la prostitució no causa cap dany en ella mateixa sinó segons les condicions en les quals s’exerceix; el mite sobre la no correlació entre la trata d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual i la prostitució; el mite de la prostitució com “un treball com un altre”, com una a “llibertat sexual”, i un llarg etc.

Fer de la prostitució un simple debat intel·lectual és un problema, perquè com digué la feminista nord-americana Andrea Dworkin (2007), supervivent de la prostitució: “la prostitució no és una idea. És la boca, la vagina, l’anus penetrats normalment per un penis, a vegades per les mans, a vegades per objectes, penetrats per un home i un altre i encara un altre i encara un altre i encara un altre. Vet aquí el què és” [2]. La prostitució, com la violació, no són respostes a un “desig masculí irreprimible”, són la punta del iceberg del menyspreu i la hostilitat dels homes cap a les dones en el sistema patriarcal. La sexualitat de la prostitució, com la sexualitat de la violació, són formes violentes de sexualitat [3]. I és el dany que es provoca a l’altra que suscita l’excitació sexual: és l’erotització de la dominació. Els homes van de putes per a reforçar la seva identitat masclista, per a marcar els seus privilegis masculins [4]. Si la prostitució fos “empoderadora” per a les dones, els homes hi estarien en contra.

L’abolicionisme és el projecte de societat sense prostitució, però no és de cap manera un projecte contra les prostitutes, al contrari. L’abolicionisme diu « contra la prostitució però amb les prostitutes », de la mateixa manera que l’esquerra radical (marxista) diu « contra el capitalisme però amb la classe treballadora ». Les abolicionistes no volem « abolir les prostitutes », les abolicionistes volem abolir el privilegi que significa imposar una relació sexual a través dels diners, el fet que un de cada quatre homes de l’Estat espanyol ha comprat una dona alguna vegada a la seva vida, una de les estadístiques més elevades de tota Europa [5].

Escoltar la veu de les supervivents de la prostitució

En el nostre país hi ha una veu que encara no és visible: la de les supervivents de la prostitució. Per què no les escoltem? Si les escoltessim, molts dels mites que asseyalem caurien pel seu propi pes. Arreu del món moltes d’elles han alçat la veu per a denunciar l’experiència devastadora de la prostitució a les seves vides: són Rosen Hircher a França, Rachel Moran a Irlanda, Nelly Arcan al Quebec, Evelina Giobbe als EUA que fundà Whisper (Women Hurt in Systems of Prostitution Engaged in Revolt), Rebecca Mott a Anglaterra, Trisha Baptie al Canadà, fundadora de EVE (Formerly Exploited Voices Now Educating), els grups Survivors Connect Network o PRIS, Prostitutes’ Revenge In Society, i un llarg etcetera.

Partint d’aquests testimonis i de les avaluacions dels diferents models legals, nosaltres diem no a la banalització de la prostitució, no a la reglamentació, no a la defensa que certs grups progressistes fan de la prostitució com una opció vàlida (però sempre “per a les altres”, mai per a un/a mateix/a). Nosaltres diem sí al plaer i al desig compartit, perquè la prostitució és exactament el contrari de l’alliberament sexual. Nosaltres diem ben fort, com les companyes canadenques: “Volem més per a les dones prostituïdes i volem més que la prostitució per a les dones”.

Des del Tribunal Suprem d’Ottawa, la campanya “Volem més per a les dones” (Volem més que la prostitució per a les dones – Volem més per a les dones prostituïdes), coalició feminista abolicionista. En alguns cartells posa:“Criminalitzeu els prostituïdors, no les dones”, “Els bordells venen racisme” “Dones indígenes contra la indústria sexual”, “Coalició de dones asiàtiques per acabar amb la prostitució”

La prostitució a la intersecció del patriarcat, del capitalisme i del racisme

El problema és que sovint l’abolicionisme es confon amb el prohibicionisme (les ordenances incíviques de Barcelona són mesures prohibicionistes), que criminalitzen a les persones prostituïdes (com als EUA, la Xina, la majoria de països àrabs). Pel feminisme abolicionista la prostitució és el resultat del patriarcat, sistema on les dones són possessions dels homes, del capitalisme i del racisme. La majoria de persones exercint la prostitució són dones, immigrades, sense recursos econòmics [6]. La gran majoria entre elles (segons tots els estudis internacionals sobre el tema), si tinguessin alternatives, voldrien deixar la prostitució (cap d’elles vol això per les seves filles o fills). Històricament, el projecte feminista abolicionista es referia a l’abolició de la reglamentació de la prostitució (amb la pionera Josephine Butler, que al segle XIX lluità contra la reglamentació a Anglaterra, contra les Contagious Disease Acts que imposaven controls sanitaris humiliants a les dones prostituïdes; mai als homes “clients”). D’aquesta lluita feminista en deriva la Convenció de 1949 de l’ONU per a la supressió de la trata de persones i de l’explotació de la prostitució aliena (és a dir, per a la repressió del proxenetisme). Des del nostre punt de vista, quan es parla de legalització, no es parla de legalitzar la prostitució, que no és il·legal en els països abolicionistes (com Suècia o França) sinó de legalitzar el proxenetisme, i això és inacceptable des d’un punt de vista feminista i d’esquerres. Si la prostitució no és un treball com un altre (per la violència que implica, ho veurem més endavant), els proxenetes no són empresaris com els altres, malgrat que el PP així vulgui intentant la seva despenalització [7]. Lluny del mite de la prostituta per compte propi o organitzada en cooperatives, la major part de la prostitució està controlada per proxenetes i per xarxes mafioses. A casa nostra, els proxenetes tenen una associació (l’Anela) i són molt amics de l’extrema dreta (com demostrà el periodista Joan Cantanero).

El què els homes erotitzen en la prostitució és l’estigma

Per a les feministes abolicionistes el problema de la prostitució no és l’ordre, la higiene o la moral públiques, arguments defensats per la dreta que vol “ordenar” la prostitució i amagar-la. Per a nosaltres, el problema no és l’estigmatització de la prostitució, com defensen algunes autores, perquè l’estigma és intrínsec a la prostitució, perquè “el què els homes erotitzen en la prostitució és l’estigma” [8]. No hi ha prostitució sense estigma, com no hi ha capitalisme au visage humain. Per a nosaltres, el veritable problema és el sistema patriarcal i el manteniment dels privilegis dels homes (99% dels clients són homes). Per a nosaltres no és possible lluitar per una societat igualitària amb sistema prostitucional. Nosaltres no volem sacrificar un grup de dones en el camí.
El debat no és gens abstracte i tenim aquests dos exemples molts clars -reglamentarista i neo-abolicionista- de les possibles respostes polítiques que s’han donat recentment a aquesta realitat social. Sabem que els models reglamentaristes (Holanda, Alemanya) han estat un fracàs estrepitós, reconegut pels seus propis governs. Malgrat la intenció d’oferir “drets socials i laborals” a les “treballadores sexuals” (llenguatge normalitzador que no compartim), la majoria de dones prostituïdes no s’han acollit a aquests drets, no s’han registrat perquè 1) no tenen intenció de “fer carrera” en la professió; 2) la majoria són dones migrades en situació administrativa irregular.

A favor del mòdel nòrdic

Nosaltres defensem el “model nòrdic”: a Suècia, fa més de 15 anys es va plantejar una alternativa política real als països que a principis dels anys 2000 van començar a reglamentar la prostitució (Alemanya, Holanda, alguns estats d’Austràlia). Amb la Llei integral sueca Kvinnofrid per la pau de les dones (1999) [9] gestada durant més de 20 anys de recerques (que van començar el 1977), i finalment reproduïda en altres països, de manera més o menys similar (com Noruega, Islàndia, Canada i Irlanda del Nord), creiem que aquest seria el millor model per a Barcelona i uns Països Catalans lliures, democràtics, amb un model social basat en la justícia social i la igualtat entre dones i homes. Aquestes lleis s’han basat en posar al centre del debat als homes, i no a les dones: la prostitució és una creació masculina. Així, han descriminalitzat l’exercici de la prostitució (paradoxalment, a diferència dels països reglemantaristes, com Alemanya, les prostitutes poden exercir ON vulguin i la policia mai les perseguirà), han ofert àmplies mesures socials per a donar alternatives laborals a les dones prostituïdes que ho desitgin, a part de mesures de recolzament psicològic. Per a significar que comprar dones és un acte recriminable, l’han penalitzat, considerant que el principal problema en el sistema prostitucional és la demanda (els mal anomenats “clients”) i no l’oferta. Aquest ha estat un canvi de paradigma revolucionari. La compra de dones i de nenes és considerada com una violència masclista i un privilegi masculí inacceptable en una societat que reclama la igualtat entre homes i dones. Segons la seva Resolució del 26 de febrer de 2014, el parlament europeu reconeix que la prostitució, la prostitució forçada i l’explotació sexual són qüestions íntimament lligades al gènere i a la violació de la dignitat humana, que són contraris als principis que regeixen els drets humans, entre els quals la igualtat entre homes i dones. I conclou que el millor model d’intervenció és el model nòrdic, tant per lluitar contra la trata com per amillorar la igualtat entre homes i dones [10].

Prostitució, violències masclistes i trata

Sabem que la prostitució és una violència masclista i no pas un “treball com un altre”: la mortalitat de les dones en la prostitució és 40 vegades més elevada que en qualsevol altre “ofici”; les dones prostituïdes tenen 18 vegades més de probabilitats de ser assassinades; més del 71% de les dones en prostitució pateixen abusos físics; 63% han estat violades; el 68% pateixen el síndrome d’estrès post-traumàtic, etc. segons l’estudi transnacional més important sobre el tema (Farley, Melissa (dir.) (2003), Prostitution, Trafficking and Traumatic Stress).

La prostitució i la trata [11] són les dues cares de la mateixa moneda, tot i els esforços de certs sectors per a desvincular-les. Com diu Kajsa Ekis Ekman “la trata és una conseqüència de la prostitució, i això és molt obvi. Hi ha molt poques indústries –especialment avui, amb tant atur i tanta migració- que hagin de sortir a segrestar persones. La majoria de les indústries tenen gent esperant a trobar feina i no han de gastar diners per a anar a Ucraïna o Romania a segrestar gent. Aquest fet ens mostra de quin tipus de treball es tracta, molta la gent no el vol fer, malgrat l’atur que hi ha” [12]. No es pot tenir una indústria de la prostitució tan gran com a l’estat espanyol o a Alemanya sols amb prostitutes voluntàries.

*Glòria Casas Vila, sociòloga, activista feminista

@glorinsurgent

Notes

[1] Veure per exemple: « 18 mitos sobre la prostitución » del Lobby Europeu de Dones o « Myth vs. Fact : Common Myths About Prostitution and the Law » de Laila Mickelwait.

[2] Andrea Dworkin (2007), Pouvoir et violence sexiste. Montréal, Sisyphe.

[3] Com afirma la sociòloga feminista francesa Christine Delphy (“Du voile à la prostitution et islamophobie à la française”). Disponible al blog de l’autora: https://delphysyllepse.wordpress.com

[4] Veure tots els estudis sobre “clients” de Victor Malarek, passant per Said Bouamama i Claudine Legardinier, o els informes de Melissa Farley, Julie Bindel i Jacqueline Golding. I el recent lllibre “El Putero español. Quiénes son y qué buscan los clientes de la prostitución” de Agueda Gomez (2015).

[5] Segons la Encuesta salud y hábitos población española, de l’INE (2003). http://www.ine.es/revistas/cifraine/cifine_sida0704.pdf

[6] S’estima que el 85% de les dones prostituïdes a l’estat espanyol són migrades (APRAMP, 2005; Pedro Brufao « Prostitución y políticas públicas : entre la reglamentación, la legalización y la abolición ». Madrid, Fundación Alternativas, 2008).

[7] http://www.publico.es/politica/pp-suaviza-delito-del-proxenetismo.html

[8] Com diu Beatriz Gimeno (2012), La prostitución. Aportaciones para un debate abierto. Barcelona, Bellaterra.

[9] La llei integral sueca tracta de totes les violències masclistes; la prostitució n’és un capítol de la llei. No és una llei únicament sobre la prostitució.

[10] Resolució del Parlament Europeu, de 26 de febrer de 2014, sobre explotació sexual i prostitució i el impacte en la igualtat de gènere. Veure el punt 29.

[11] Sovint hi ha confusió entre la trata i el tràfic. La trata és la captació, el transport i la inserció en els llocs de destí per a explotar la persona “tratada”. A diferència del tràfic, la trata: 1) implica ser sotmesa a condicions d’explotació, 2) no necessita creuar fronteres internacionals, 3) pot ser interna o internacional. És un delicte que vulnera els drets humans de la víctima; la finalitat és l’explotació en el destí (en el tràfic, la finalitat és sols el trasllat, NO l’explotació en destí). Almenys el 70% de les víctimes de la trata són dones i nenes. El 70% dels tractants són homes: és una institutció marcada pel gènere, com la prostitució.

[12] Entrevista amb Kajsa Ekis Ekman publicada a la Directa (desembre de 2014, número 374), a la web de l’associació madrilenya Feminicidio.net i a la web italiana Il Corsario.

Per anar més lluny:
– “18 mitos sobre la prostitución” del Lobby Europeu de Dones:
– “Myth vs. Fact : 6 Common Myths About Prostitution and the Law” de Laila Mickelwait (març 2015):
– “Guía de la Convención de la ONU de 2 de diciembre de 1949 para la represión de la trata de personas y de la explotación de la prostitución ajena” de Malka Marcovich: http://www.catwinternational.org/Content/Images/Article/121/attachment.doc
– “The nordic model” (2013) de Trine Rogg Korsvik i Ane Stö.
– “Being and being bought. Prostitution, surrogacy and the split self” (2013) de Kajsa Ekis Ekman.
– “Esclavas del poder. Un viaje al corazón de la trata sexual de mujeres y niñas en el mundo” (2010) de Lydia Cacho.
– “Puta” (2002) de Nelly Arcan.
– “Prostitution, Trafficking and Traumatic Stress” (2003) de Melissa Farley (dir).