«Les putes també són dones»… I les dones, prostituïbles?

«Les putes també són dones»… I les dones, prostituïbles?

«Les putes també són dones». Vet aquí l’eslògan, pretesament «trencador», sota el qual s’han escrit aquests dies articles i manifestos a favor de la regularització de la prostitució a Barcelona. Cal suposar que els autors o autores de la frase, que reivindiquen aquesta legalització en nom de l’obtenció de drets per a les dones en situació de prostitució, pretenen subratllar que, com a dones que són, haurien de gaudir de les mateixes opcions que la resta de la ciutadania. Sens dubte. Però la frase té trampa i està carregada de verí. Justament pel que fa a les dones i als seus drets.

«Puta» és potser la més genuïna construcció patriarcal. La prostitució mai ha estat un ofici de dones, sinó més aviat un comerç entre homes. Cap dona neix «puta». Hi ha homes que, a través de diferents mecanismes, transformen dones en «putes» i les posen a disposició dels capricis sexuals d’altres homes. El mateix terme «puta», associat en l’imaginari masculí a una sulfurosa barreja de lascívia i depravació moral, té com a funció desdibuixar el paper determinant dels homes en la prostitució, descarregant sobre les dones prostituïdes la responsabilitat del seu destí. Així doncs, «puta», més que una «professió», designa una identitat; però una singular identitat de dona construïda pels homes.

I aquesta identitat esdevé una presó. Immaterial, però de murs insalvables. Per això resulta una pèssima estratègia d’emancipació fer-ne una bandera («totes som putes»), parany en el que cauen alguns sectors feministes. Lluny de commoure les relacions patriarcals, aquesta mena de «crit transgressor» només fa que confortar l’espai simbòlic de la dominació masclista. Més encara. Resulta perfectament comprensible que hi hagi dones en situació de prostitució que reivindiquin la seva condició de «puta». Però nosaltres no tenim el dret d’ignorar el dolor i la crida a la solidaritat que amaga aquesta actitud; no podem deixar de veure-hi un gest elemental de supervivència enmig de la realitat aclaparadora i destructiva de la prostitució. Les dones que han sortit del món de la prostitució – fervents abolicionistes que s’anomenen elles mateixes «supervivents» – ens han explicat a bastament la mecànica de la dissociació i de la negació de si mateixes, condició per suportar l’insuportable.

Justament per això, la frase en qüestió amaga un altre engany. La prostitució comporta una dinàmica de deshumanització. La dona perd la condició d’ésser humà, amb desitjos i voluntat pròpia, per esdevenir mercaderia. La dona prostituïda és una dona asexuada. Com més esdevé un objecte sexual en mans dels homes, més ha de negar i expulsar la seva pròpia sexualitat. Com més s’imposa sobre la dona la condició de prostituïda, més dislocada i anorreada queda la seva humanitat. Compte, doncs. Malgrat una aparença innocent, l’afirmació que «les putes també són dones» compleix en realitat una funció profundament reaccionària: la negació de la violència que s’exerceix sobre la dona en el procés prostituïdor – una violència que soscava els fonaments mateixos de la integritat de la dona. El nombre d’assassinats, violacions i agressions diverses; els índex de mortalitat i de drogodependències que enregistra el món de la prostitució, així com els estralls físics i psicològics que pateixen les dones que hi són immerses, prou que ho palesen.

Però l’eslògan revela també, involuntàriament, una cruel realitat: en fer «putes» les dones, certifica que la prostitució és una institució al servei dels homes; una institució de consolida i reprodueix la seva condició dominant. Entenem que, en pronunciar la frase en un to reivindicatiu, s’està demanant que els homes prostitueixin les dones amb una certa consideració, sense excessiva brutalitat. Però no es qüestiona en absolut el seu privilegi ancestral de seguir prostituint-les. En un mot: la prostitució és un dret de l’home. (La presència d’homes i de transsexuals en l’univers de la prostitució no desmenteix, sinó que confirma aquesta realitat: els «clients», aquells que compren serveis sexuals des d’una posició de superioritat, són sempre homes). Res de nou. En temps de l’esclavisme també van aparèixer corrents de propugnaven tractar els negres de manera pietosa. Com diria Rajoy, «som sentiments i tenim persones». Quan «aneu de putes», no oblideu que aquestes criatures també tenen cor. Una mica de desodorant i una negociació amistosa del preu faran la cosa més tolerable. Bé, com a poc, per a la consciència del puter – si és que en té. És dubtós, però, que això millori la situació d’una dona que, a més de suportar una relació sexual no desitjada, es veurà comminada a respondre amb un sentiment fingit de tendresa a «l’amabilitat» del seu violador a preu fet.

En la prostitució només prevalen els drets dels proxenetes i els dels puters. Mai els de les dones. No és possible bastir un sistema de drets – socials, laborals, ciutadans… – per sota d’un llindar elemental de reconeixement dels drets humans. I la «puta» és la dona privada de la seva condició humana. Els advocats del «treball sexual» ens diuen que es tracta de retirar «l’estigma» que pesa sobre les dones prostituïdes. Però el seu discurs només retira la mala consideració social sobre la prostitució, que pretén normalitzar, no pas sobre les dones. L’estigma és indissociable de la «puta»; rau en la submissió de la dona i és allò que fascina l’home. El sexe n’és el vector, certament. Però la prostitució es revela a cada pas com una qüestió de poder, de dominació masclista.

En l’època del capitalisme globalitzat, aquesta dominació i la seva reproducció han esdevingut una font de guanys colossals a través de les indústries del sexe, de la prostitució i de la pornografia. No són guanys que beneficiïn les dones. Ni les dones prostituïdes, ni les altres. Però aquesta és també l’època l’hegemonia cultural del neoliberalisme. Només en aquest marc, i sota les formidables pressions de lobbys que alien crim organitzat i finances, que influeixen decisivament sobre els poders públics, els mitjans de comunicació i el món acadèmic, és explicable la desfeta ideològica d’una part de l’esquerra i del feminisme, que reconeix avui la prostitució com una opció laboral acceptable i regulable. Fins a finals del segle passat, tots els corrents tradicionals del moviment obrer i democràtic han estat abolicionistes. El feminisme històric va lluitar contra la prostitució fins i tot abans de reivindicar el dret de vot per a les dones.

El debat sobre la prostitució no és una civilitzada discussió, feta d’opinions divergents sobre una qüestió filosòfica. No. Aquest debat reflecteix una virulenta lluita de classes i un aspre combat del patriarcat per mantenir la seva preeminència en les nostres societats. La duresa de les diatribes així ho certifica. És dur haver de replicar a algunes amigues i amics benintencionats que, quan criden «les putes també són dones», en realitat estan dient que totes les dones som susceptibles de ser prostituïdes… I estan dient també que, a banda d’alguns arranjaments que mai s’acaben de concretar, no hi hauria cap raó perquè aquelles dones que ja ho han estat surtin del món de la prostitució. En un mot: és molt desagradable afirmar que una part de la nostra gent està interioritzant el discurs dels proxenetes. Però el destí de milions de dones i nenes que, any rere any i seguint una corba de creixement imparable, cauen en les seves mans, encara ho és més.

Res no ens estalviarà haver de triar entre els dos grans models que avui es confronten a Europa. El model suec, abolicionista i feminista… o l’alemany, que ha permès una formidable expansió del negoci del sexe. I res no estalviarà a l’esquerra i al feminisme un dolorós examen de consciència per retrobar la seva pulsió emancipadora.

Sylviane DAHAN SELLEM

02/04/2016