Manuel Valls: retrat d’un polític esdevingut agent de guerra civil

Original AQUÍ. Traducció al català: Dones d’Enllaç

Dissabte, 27 d’agost de 2016

A la demanda de la LDH (Ligue des Droits de l’Homme) i el CCIF (Collectif Contre l’Islamophobie en France), el Consell d’Estat acaba de suspendre els decrets municipals de prohibició del burquini, adoptats per una trentena d’ajuntaments (majoritàriament LR, però també del FN i del PS). Concretament, el Consell ha considerat que “el decret en qüestió (…) suposa un perjudici greu i manifestament il·legal contra llibertats fonamentals, com ara la llibertat de circulació, la llibertat de consciència i la llibertat personal”. Ens equivocaríem, però, si penséssim que aquesta resolució posa fi a l’ofensiva racista en curs – ofensiva vinculada a un front polític que va des del govern fins al FN, passant per LR (Les Républicains).

L’ofensiva islamòfoba continuarà

El Primer Ministre, Manuel Valls, ha reaccionat immediatament. Com és sabut, Valls havia donat suport als alcaldes en qüestió. Només conèixer la decisió del Consell d’Estat, ha declarat que aquesta resolució “no tancava el debat”, precisant que “denunciar el burquini no suposa de cap manera qüestionar cap llibertat individual. No hi ha cap llibertat que reclogui les dones! Es tracta de denunciar un islamisme mortífer i retrògrad”. Què ens anuncia Valls amb aquestes declaracions? No és que Valls estigui mogut per un interès particular pel que fa als drets de les dones; què ha fet contra les violències de què són objecte o contra les discriminacions sexistes estructurals? Aquesta declaració significa que la batalla no s’ha acabat ni de bon tros. I que, a més a més, no es decidirà en un àmbit jurídic. Com ja va succeir en els anys 1990 i 2000, s’ha desfermat una ofensiva ideològica i política amb un clar objectiu: accelerar el procés d’estigmatització, discriminació i segregació de milions de musulmanes i musulmans que viuen a França.

La decisió del Consell d’Estat constitueix una victòria, però parcial: no anul·la les lleis i circulars islamòfobes adoptades en el decurs dels últims quinze anys; només es tracta d’una aturada provisional. Cal recordar que l’any 1994, el Consell d’Estat havia invalidat el reglament intern d’un institut que pretenia prohibir els signes religiosos en el si de l’establiment. Alhora, anul·lava una sentència del tribunal administratiu de Nantes, impedint així que nombrosos estudiants fossin exclosos de les escoles. Uns anys abans, el mateix Consell d’Estat havia precisat: “En el si dels establiments escolars, el fet que els alumnes portin senyals amb què manifesten la seva pertinença a una determinada confessió religiosa no és en si mateix incompatible amb el principi de laïcitat, en la mesura que constitueix un exercici d’expressió i de manifestació de creences religioses”.

Tanmateix, tothom sap que va passar deu anys més tard: després d’una enorme campanya intel·lectual, mediàtica i política, Chirac i el govern Raffarin van aconseguir imposar una llei racista i contrària a les llibertats: la llei del 15 de març de 2004. En nom d’una llei que pretenia alliberar-les (de manera autoritària), desenes d’alumnes foren excloses dels centres escolars, sense parlar del sofriment de milers d’altres alumnes forçades a plegar-se a aquesta nova legislació… i sense oblidar la renuncia a ser escolaritzades en un establiment públic – o, senzillament, a ser escolaritzades – que aquesta llei ha significat per a tantes altres. Per assolir aquesta “victòria” que consistia, ni més ni menys, en expulsar de l’escola per “alliberar”, han calgut anys de treball ideològic, no només per redefinir la laïcitat, sinó per transformar el fet de cobrir-se els cabells amb un mocador – i, a través d’aquesta manifestació, l’Islam en el seu conjunt i les musulmanes en particular – en un problema d’ordre públic.

Mentre els governs reduïen dràsticament els recursos de l’escola pública, una maniobra d’aquestes característiques resultava d’allò més gruixut. Però va funcionar. I això, com a poc, per dues raons: la campanya connectava amb un racisme estructural i característic de la societat francesa (concretament, pel que fa a la discriminació sistemàtica dels descendents dels pobles colonitzats); i el terreny ideològic havia estat activament preparat per instal·lar en l’imaginari col·lectiu la presència de musulmanes com una amenaça per a l’escola i els valors universals que, il·lusòriament, pretén encarnar front l’obscurantisme religiós.

Un dels principals agents de la guerra civil

Valls s’inscriu clarament en aquesta dinàmica islamòfoba. Com a bon professional de la política, li agrada esmentar els valors de la “República”, i en particular la idea de “viure plegats”. Justament en nom d’aquesta voluntat de “viure junts”, Valls insta els musulmans a “ajudar la República” si no volen que esdevingui “cada cop més difícil” la garantia del lliure exercici del seu culte. Ningú dubta, però, que en pocs anys Valls s’ha convertit en un dels agents principals de la guerra civil. Una guerra de baixa intensitat i que no es reconeix a si mateixa com a tal, per descomptat; però una guerra tanmateix, que combina els trets d’una guerra de classe i d’un conflicte neocolonial, que pretén trencar les resistències de les persones oprimides i les solidaritats que podrien establir-se entre ells i elles; una guerra que adopta formes ideològiques i militars. Des d’aquest punt de vista, l’estat d’urgència ha permès intensificar la vigilància repressiva dels barris populars, multiplicant els controls amb criteris ètnics, els arrestos domiciliaris, les operacions de les unitats policials especials i fins i tot el setge dels barris per destacaments de les Companyies Republicanes de Seguretat. En un mot: arbitrarietat i racisme policial. La mort d’Adama Traoré aquest estiu ens ha recordat la realitat – esdevinguda banal des de fa dècades – dels crims policials, impunes, contra negres i àrabs.

Aquesta guerra pren com a objectiu les poblacions musulmanes i els habitants de les barriades populars, però també els gitanos, els Roms. Tothom recorda les seves declaracions de l’any 2013, declaracions que li han costat un judici per incitació a la discriminació racial i que pretenien justificar la multiplicació d’operacions de desmantellament d’assentaments (operacions “respectuoses amb les persones, però decididament fermes”, deia Valls…): “Aquestes poblacions tenen una forma de vida extremadament diferent de la nostra i que es troba en evident confrontació” amb les poblacions locals, afegia. “Seria il·lusori pensar que resoldrem el problema de les poblacions rom només a través de polítiques d’inserció. No hi ha més remei que desmantellar progressivament aquests assentaments i reconduir aquestes poblacions a la frontera. (…) Els rom tenen vocació de tornar a Romania o a Bulgària, i per això cal que la Unió Europea, conjuntament amb les autoritats búlgares i romaneses, facin el necessari perquè aquestes poblacions puguin inserir-se d’entrada en els seus països”.

Aquest discurs no ha mancat de tenir conseqüències: més enllà de la seva íntima connexió amb l’orientació sistemàticament racista de la policia, construeix la imatge de l’enemic interior i prepara el terreny per a l’esclat racista, confortant els elements més reaccionaris de la població, enquadrats o no dins les fileres de l’extrema dreta. A Calais, hi ha migrants que són regularment segrestats i apallissats, fins i tot deixats per morts. A Marsella, un campament de roms ha esta recentment atacat amb còctels molotov. A Sisco, a l’illa de Còrsega, tot i no poder saber amb precisió l’origen del que els mitjans de comunicació dominants han qualificat de “baralla”, el cert és que una multitud d’uns quants centenars de persones, al crit de “Som a casa nostra”, s’ha dirigit al barri popular de Lupino, a la perifèria de Bastia, i ha agredit a l’hospital un home d’origen magrebí que ja havia estat objecte de violències un dia abans. Amenaçat de mort, aquest home ha decidit abandonar Còrsega, on residia des de feia tretze anys. Com podríem deixar de veure el vincle directe entre la campanya racista conduïda pels barons locals, amb el suport de Valls als seus decrets municipals sobre el burquini, i tots aquests actes racistes?

Cap a una resposta política

Valls es manté fermament al costat de les classes posseïdores. Sap que la reforma laboral no serà suficient per fer acceptar als assalariats i assalariades una cura neoliberal com aquella que, a principis dels anys 2000, Schröeder va imposar a Alemanya. Més aviat al contrari: la mobilització social d’aquesta primavera ha posat de relleu la profunda malfiança d’una majoria de la població vers el projecte neoliberal que defensen tant LR com PS i que és decididament volgut per la burgesia francesa. El moviment ha adoptat formes de lluita radicals, que podrien ser el preludi de processos d’insubordinació generalitzada en el decurs de futurs conflictes. Tot plegat subratlla, de fet, la crisi d’hegemonia que afecta la classe dominant francesa des de fa deu anys. Aquesta crisi es tradueix en l’aprofundiment de la dinàmica autoritària a les barriades populars i la seva extensió als moviments socials, en la repressió de les manifestacions o les condemnes de sindicalistes de Goodyear o d’Air France que lluitaven per defensar els llocs de treball.

Sota aquesta aquesta forma d’islamofòbia, el racisme no només pretén impedir que els i les descendents dels pobles colonitzats puguin “existir políticament” de manera autònoma, com deia Sayad, sinó que tracta també de resoldre aquesta crisi d’hegemonia, bastint una “comunitat nacional” soldada contra els musulmans i les musulmanes. En els decurs dels propers mesos i dels propers anys, una qüestió central serà construir i unificar un ampli moviment de contestació, sense perdre de vista la necessitat d’una mobilització específica: contra la violència d’Estat que s’abat quotidianament sobre les barriades populars; contra la islamofòbia, que fa malbé la vida de milions de persones, atiant l’explosió de totes les formes de racisme. El judici dels sindicalistes de Goodyear tindrà lloc el proper 19 d’octubre; un primer pas significatiu seria convidar a expressar-se en els actes de protesta les famílies de les víctimes de violències policials en els barris populars i dels militants anti-racistes. De la mateixa manera, la solidaritat del moviment sindical amb les famílies de les víctimes dels crims policials representaria igualment un gran pas endavant.

Però no hi haurà dreceres. Els combats de les properes setmanes seran crucials, però cal inscriure’ls en una lluita duradora, “sense treva”, com diu el títol d’un llibre d’Angela Davis que acaba d’aparèixer; una lluita que caldrà continuar més enllà de la propera elecció presidencial. Les batalles jurídiques constitueixen una de les armes que caldrà emprar en aquesta “guerra de posicions”. I, en aquest sentit, cal saludar la feina feta pel CCIF i la LDH. Però és necessària una resposta política sobre el terreny de l’anti-racisme; un terreny que ha estat abandonat durant massa temps per l’esquerra radical i el moviment sindical. Ens hem de preparar per a un llarg combat, si volem fer front a les forces immenses que es drecen davant nostre. Un moviment anti-racista, polític i autònom, animat en primer lloc per les persones afectades, es constitueix i es va enfortint des de fa anys. Sense trepitjar l’acció pròpia d’aquest moviment, l’esquerra radical i els sindicats han d’assumir les seves responsabilitats. Només així la por canviarà de camp.

Ugo Palheta