Sobre pornògrafs, proxenetes i puteros a Barcelona

Publicat a La Directa (25.10.2016)

Glòria Casas Vila és activista feminista (@glorinsurgent)

Políticament la sexualitat és important perquè legitima l’ordre establert en el pla més íntim.

Representants més rancis del masclisme violent, convocats per una xarxa de prostíbuls, han estat de festa a Barcelona a principis de mes. El nostre ajuntament “feminista i d’esquerres” els ha deixat celebrar la seva misogínia al pavelló olímpic de la Vall d’Hebron. Quan al febrer el líder dels Return of Kings va convocar a Barcelona una trobada explícitament masclista (com els del saló “eròtic”, sic), el govern municipal va reaccionar ràpidament anunciant que intentaria evitar la trobada que, finalment, gràcies a la pressió de grups feministes, es va anul·lar. L’acció feminista va impedir també que el pretès “formador en seducció”, Álvaro Reyes, fes els seus cursos d’apologia de la violència masclista. Tots ells han estat justament criticats i boicotejats. Però ambdós són simples portaveus del mateix missatge misogin del negoci de l’explotació sexual que és la indústria del porno. Per què sols critiquem uns individus i no pas el sistema sencer?

Return of Kings, Álvaro Reyes … han estat justament boicotejats per la seva apologia de la violència masclista, a diferència de la indústria pornogràfica mainstream

Ja fa anys que masclistes mafiosos de tota mena celebren aquest saló del porno. Fa tres anys hi va guanyar un premi de reconeixement “a la seva carrera” Ignacio Allende, àlies “Torbe”, imputat i empresonat des d’abril per delictes d’agressió sexual, corrupció de menors, tràfic de persones, blanqueig de capitals i frau fiscal. És difícil oblidar els testimonis de vàries actrius de la seva productora, algunes vingudes enganyades d’Ucraïna, participant horroritzades de bukkakes amb més d’un centenar d’homes: “volien que les noies ho passessin malament, que tinguessin cara de patiment, que ploressin” explicava una de les ex-actrius.

El 2007, el Comando SCUM Barcelona van anar al saló del porno, que llavors era a la Farga de l’Hospitalet, per a fer-hi pintades i punxar-hi les rodes dels cotxes dels assistents. Deien:

“Scum no podia romandre impassible davant tal desplegament de fets ignominiosos i humiliants per a la dignitat de les dones, davant tal abundància de propaganda sexista que ofereix als mascles ansiosos de carnassa la possibilitat de creure que, mirin on mirin, sempre hi haurà una dona convertida en objecte per al seu gaudi“

Per què, quasi deu anys més tard, en un context amb molts més grups feministes arreu del país, la crítica col·lectiva és tan absent? Què ha passat durant aquests anys? On estan les accions, els cartells, la ràbia contra una festa macabra de la nostra cosificació sexual, on som reduïdes a ser tractades com a orificis, on la nostra deshumanització és al centre de l’espectacle? Trobo estrany aquest silenci de la majoria de grups feministes -i d’aliats profeministes-, i el contrast és més agut si tenim en compte com les agressions sexuals havien estat a l’ordre del dia informatiu sense pausa en les setmanes prèvies. Una actualitat informativa davant la qual fins i tot homes normalment silenciosos sobre el tema es posicionaven públicament demanant una reacció masculina. I per què ara no? La violència sexual no té res a veure amb la pornografia? No té res a veure amb el nucli dur del negoci dels que es troben a aquest saló del porno?

Un dels mecanismes d’ocultació del terrorisme patriarcal és la separació i compartimentació de les violències. Per això un dels conceptes claus de la teoria feminista és el què, a finals dels anys 1980, la cèlebre sociòloga feminista Liz Kelly anomenà el “contínuum de les violències sexuals”. L’assetjament sexual, l’abús i la violació són manifestacions quotidianes i interrelacionades del terrorisme sexual normalitzat en les nostres societats capitalistes racistes i patriarcals. Els lligams forts entre pornografia i violència masclista són evidents, ho podem veure des de tres angles.

La violència sexual no té res a veure amb la pornografia? No té res a veure amb el nucli dur del negoci dels que es troben a aquest saló del porno?

En primer lloc perquè la producció de porno implica dones reals que són repetidament usades, abusades i penetrades de diferents maneres. Però en el porno, com en la prostitució, sols parlen –o sols volem escoltar- les dones que s’hi veuen realitzades i felices, mai les que n’han sortit i sobreviscut. No és el mateix escoltar Amarna Miller (que els mitjans adoren i no paren d’entrevistar) que Angel K quan diu “en el porno les dones són follades una vegada i una altra per a la gratificació sexual de tercers, com un entreteniment. Els nostres cossos i les nostres ments són posades en un estres i trauma extrems, perquè la gent s’exciti. El sexe en el porno és rarament amable, al contrari, inclou penetracions brutals i prolongades de desconeguts. El malestar de les dones és una font de divertiment més que una preocupació”. O “hi ha un exèrcit sencer de dones allà fora que han experimentat ser estrangulades com un entreteniment, ser penetrades doblement i oralment fins a vomitar com un entreteniment. Aquestes dones es troben atrapades en la indústria sexual que està fora del seu control…”.

En segon lloc, estudis basats en l’anàlisi de contingut de pel·lícules porno han demostrat àmpliament que l’agressió física i verbal és la norma més que l’excepció i que més del 90% de tots els actes d’agressió van dirigits cap a les dones (veure les recerques de les sociòlogues Gail Dines, Julia Long o Richard Poulin). Les feministes ho diuen des dels anys 1970: en la pornografia mainstream la cultura de la violació és erigida en model, difonent la idea que a les dones ens agrada ser humiliades, violentades, que “quan diem no en realitat volem dir que sí”.

I en tercer lloc, pornografia i violència masclista estan relacionades perquè els estudis més rigorosos en psicologia experimental han conclòs en establir associacions fortes entre l’exposició a porno violent i l’actitud dels homes respecte la violació. Sabem que les violacions conjugals més sàdiques són comeses per grans consumidors de porno. Avui esdevinguda banal, la pornografia té una influència molt forta en la nostra cultura i sistemes de representació (videoclips, cinema, publicitat, videojocs). I doncs, des de fa anys, les pràctiques del porno (ejaculació facial, penetració anal) constitueixen “l’educació sexual” dels i les adolescents (i font d’inspiració per a no pocs adults). No és estrany així que el 90% de noies adolescents que han patit violència de gènere en la parella i han estat ateses per programes d’atenció psicològica, hagin viscut violència sexual (segons un estudi de l’Institut Andalús de la Dona que menciona com un dels factors principals la influència de la pornografia).

Sembla insuficient parlar únicament de “post-porno” quan tenim davant nostre una indústria de l’explotació sexual monumental

I què diem les feministes de tot això? Doncs parlar sols de “post-porno” em sembla insuficient i francament ridícul, quan tenim davant nostre una indústria de l’explotació sexual monumental. Com diu Gail Dines, “la pornografía no és una fantasia; les fantasies ocorren al cap i el porno passa als bancs centrals del capitalisme”. La pornografia és una de les indústries capitalistes patriarcals amb més beneficis a nivell mundial a base de destruir la vida de milers de dones. I és una arma de destrucció massiva de les nostres sexualitats. I què diuen els homes aliats feministes de tot això? Un d’ells, John Stoltenberg, autor de “Refusing to be a man” (1988), considera que la identitat masculina està relacionada amb la dominació i el menyspreu que s’expressen obertament en els significats donats a la sexualitat. I “donat que la identitat personal i social és construïda, podem rebutjar-la”. Stoltenberg fou un dels cofundadors del grup MAP (Men Against Pornography), comprenent que allò que realment està en joc en el porno no és el sexe sinó la dominació. Quan en els seus tallers intentaven imitar les postures corporals i les expressions facials de les dones en dites revistes i pel·lícules esdevenien ridícules per als homes. Perquè allò “sexy” en la pornografia té a veure fonamentalment amb la subordinació de les dones, és l’erotització de la dominació. El porno no ven sexe, ven dominació masculina.

Allò “sexy” en la pornografia té a veure fonamentalment amb l’eròtica de la dominació: el porno no ven sexe, ven dominació masculina

Per a les feministes, si el poder està lligat a la sexualitat és perquè aquesta està lligada al gènere i el gènere també és indissociable de l’heterosexualitat obligatòria. La sexualitat no és més natural que cap altra institució social: el desig sexual té un contingut completament cultural, ni les hormones, ni els gens ni la psicologia determinen la forma de la sexualitat en l’ésser humà. La visió essencialista que presenta el sexe com un mandat biològic, com un instint innat irreprimible (sobretot en els homes) és errònia i políticament perillosa, perquè és des d’aquesta lectura que es justifiquen les violències sexuals (prostitució inclosa). La sexualitat no és autònoma de la societat en la qual vivim. Si avui hi ha dones que s’exciten amb la idea de ser forçades, violades o maltractades, això és segurament una de les mutilacions mentals més greus que ens infligeix la nostra condició objectiva i general de desigualtat respecte dels homes. Les feministes radicals no ens acontentem que aquests desitjos existeixin perquè creiem que la sexualitat ha de canviar. Perquè una sexualitat de la desigualtat, que converteix en excitant la nostra opressió, constitueix un obstacle directe per a qualsevol moviment d’emancipació femení. Políticament la sexualitat és important perquè legitima l’ordre establert en el pla més íntim. Perquè allò personal és polític és urgent que les nostres lluites i utopies posin al centre un dels projectes feministes de base: l’erotització de la igualtat.