Entrevista a Christine Delphy – La Directa
(per Glòria Casas, nº 184, 19 de maig 2010)
Investigadora emèrita del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS), Christine Delphy és pionera de la segona onada del moviment feminista francès durant els anys 1960 i 1970 i reconeguda com una de les arquitectes del pensament feminista contemporani, dins el qual ha desenvolupat el corrent teòric anomenat ‘feminisme materialista’, oposat al ‘feminisme essencialista’ o ‘de la diferència’. Descrita per Simone de Beauvoir com “la teòrica francesa més interessant”, l’any 1977, Delphy va fundar, amb l’autora d’‘El segon sexe’, la revista ‘Questions Féministes’, refundada el 1981 sota el nom de ‘Nouvelles Questions Féministes’.
Aquí un trosset de l’entrevista, la resta la podeu llegir aquí:
Fotografia de G.Casas
Per què dediques el teu darrer llibre a la memòria d’Andrea Dworkin, coneguda feminista nord-americana que va dedicar la seva vida a lluitar contra el rol de la pornografia en la degradació de les dones?
La sexualitat paradigmàtica és precisament la que veiem en la pornografia, la que suscita més desig en els homes. Trobo que Dworkin ha explicat molt bé que la pornografia és la sexualitat hegemònica i que la més coneguda és violenta, d’apropiació de les dones per part dels homes. Malauradament, la seva denúncia és menystinguda, fins al punt que cap dels seus llibres no ha estat traduït al francès.
Com s’hi pot lluitar, doncs?
Les dones que es diuen “pro-sexe”, partidàries de la prostitució i d’actuar sobre aquestes fantasies sadomasoquistes, no volen sentir-se culpables. Això ens porta a un dilema filosòfic important: el plaer sexual demana que abandonem qualsevol consideració moral? Elles diuen que la culpabilitat és dolenta perquè els impedeix el plaer. Però, si torturéssim un animal, ens hauríem de sentir culpables? El millor seria que ens hi sentíssim. Si bé les “pro-sexe” demanen no conèixer aquesta frontera moral, al meu entendre, caldria sentir-se culpable, perquè això demostraria que sabem el que està bé i el que no.
Llavors, ens diuen que som unes moralistes…
Saber el que està bé no té res a veure amb la moral burgesa. Vivim en una societat on el sexe, com menjar xocolata, és el màxim plaer. Però podríem privar-nos de plaer sexual si tinguéssim clar que “el meu plaer no val el que els altres fan, sinó el que jo em faig a mi mateixa”.
El debat, doncs, rau en la utilització de l’altra persona pel desig propi?
Exacte. I crec que serà molt difícil condemnar la utilització de persones en el món del treball si comencem per perdonar l’ús de gent en la sexualitat. Les contradiccions són enormes, ja que denunciem abusos sexuals contra menors i, alhora, no fem res quan tenen divuit anys perquè, a aquesta edat, se suposa que els seus actes són consentits. Passa el mateix amb el sadomasoquisme, que suposadament es practica de forma voluntària o consensuada, però el consentiment és fals en una societat plena de desigualtats i de relacions de poder.
No hi ha sexualitat sense poder?
La idea que el desig sexual i l’exercici del poder són consubstancials, defensada per Judith Butler, no és més que la renúncia a un canvi de societat. I és que, si no ataquem el poder en aquest terreny, com ho farem?
Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes 
Deixa un comentari