Per un feminisme social – Clémentine Autain (sobre la maternitat)

Política d’esquerres i militant feminista, Clémentine Autain (1973) és co-directora de la Revista Regards. Va ser consellera a l’Ajuntament de París pel Partit Comunista Francès (2001-2008) i va participar a la fundació de l’associació feminista Mix-Cité el 1997. Avui milita a la Federació per una Alternativa Social i Política (FASE) i és propera al Parti de Gauche encapçalat per Jean-Luc Mélenchon. Ha escrit diferents llibres, com “Alter égaux. Invitation au féminisme” (2001) o “Les droits des femmes: l’inégalité en question” (2003). La seva última publicació és un pamflet contra la violació (“Un beau jour… combattre le viol”, 2011). Ella mateixa va ser víctima d’una violació als 23 anys, fet que va desvelar el 2006 en plena pre-campanya presidencial per a “situar les violències contra les dones al centre del debat”. El novembre de 2012 va llançar el “Manifest de les 313” sota el títol « Jo declaro haver estat violada », seguitn la tradició del “Manifest de les 343” publicat el 1971 en el qual diferents dones declaraven haver avortat (quan l’avortament estava penalitzat a França).

Original publicat a la revista Regards.fr el 26 de febrer de 2013.

Traducció: Dones d’Enllaç.

“A través de la polèmica suscitada pel llibre d’Elisabeth Badinter (1) , diverses concepcions feministes xoquen. El tema de la maternitat no és el més fàcil de tractar per a aquells/es que reivindiquen la igualtat entre sexes. Apareix com un nus, al voltant del qual s’han polaritzat històricament dues grans tendències. D’una banda, la maternitat és percebuda com una esclavitud, una font d’alienació: és Nelly Roussel amb la seva crida a la «vaga de ventres» el 1919 o Simone De Beauvoir declarant, veient les condicions del seu temps, « jo aconsellaria a una dona de no esdevenir mare». De l’altra, la maternitat és revalorada com un privilegi, un gaudi : penso en el feminisme dels anys 1920 que considerava, a semblança de Cécile Brunschvig, que el primer deure d’una dona és de tenir fills/es o encara, de manera més emblemàtica, a Annie Leclerc amb el seu best-seller “Paraula de dona”, aparegut el 1974, en el qual evoca totes «les festes del seu sexe» (sic) tals com les regles o l’embaràs. El que ha soldat les feministes en la seva diversitat, és la reivindicació d’una maternitat «voluntària» amb la liberalització de la contracepció i de l’avortament.

Avui, les generacions de dones que creixen amb l’escola mixta i la píndola, projectant-se en el món del treball, demanen formular de nou les prioritats i els reptes. Evidentment, la possibilitat real de dominar la seva fecunditat no està guanyada, el que implica per exemple lluitar “contra vent i marea” contra el tancament de centres on es practica la IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs). Cal també combatre la mirada social estigmatitzant i sospitosa enfront de les dones que decideixen no tenir criatures i de les que no en poden tenir. Però entre les dificultats contemporànies trobades per la majoria de les dones, hi ha en efecte la de l’articulació entre vida professional i vida familiar. Elisabeth Badinter té raó de denunciar la pressió del discurs dominant i les restriccions que representa actualment encara la maternitat. Tanmateix, la filòsofa no respon a la qüestió de quines serien les condicions perquè maternitat i parentalitat es conjuguin demà amb emancipació i igualtat.

Iniciativa a favor d’un procés constituent : el feminisme no té res a dir?

27/05/2013

per Sylviane DAHAN SELLEM

Des que es va fer pública la iniciativa a favor d’un procés constituent promoguda per l’Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades, s’ha instal·lat una mena de silenci incòmode en les rengleres del feminisme militant. Vet aquí una proposta política que es presenta com a radical i d’esquerres… i que està encapçalada, a més a més, per una dona que compta amb una notable projecció mediàtica i desperta una gran simpatia popular. Com s’explica aleshores aquesta aparent inhibició d’un moviment – el feminisme -, necessàriament interpel·lat per una proposta de transformació social de pretensions tan ambicioses com aquesta?

Aventurem una hipòtesi: aquesta incomoditat té probablement a veure amb el fet que la portaveu i principal referent de la iniciativa sigui una monja. Ni el moviment feminista – ni, en general, les esquerres a Catalunya – es caracteritzen, des de fa molt de temps, per cap mena d’actitud sectària vers el cristianisme de base. Des dels anys dels Cristians pel Socialisme, el corrents inspirats en la teologia de l’alliberament s’han guanyat plenament, gràcies a l’esforç – i a voltes l’heroisme – de les dones i els homes que s’hi han reconegut, el seu lloc en el camp de les forces progressistes. La crítica marxista de la religió mai no ha deixat de copsar la seva vessant de “sospir de sofriment” dels oprimits. No poca gent, fent de la seva fe una lectura compromesa amb la justícia social, s’ha radicalitzat, ha militat en les fileres del moviment obrer o s’ha abocat a una causa revolucionària. Altres, però, segueixen una interpretació d’aquestes mateixes creences que indueix a la submissió o sacralitza els ancestrals prejudicis misògins, servint de bandera per a mobilitzacions retrògrades contra el dret a l’avortament o el matrimoni gai – o per a replegaments xenòfobs contra altres comunitats. Per això, segueix sent pertinent i legítima la crítica de la religió en un pla ideològic. I més necessària que mai la reivindicació de la laïcitat com a marc de convivència respectuosa i no sectària. Afegim que el cristianisme de base compta amb nombroses dones que fan seves les reivindicacions i teories elaborades pel feminisme, i que intenten desenvolupar-les en el si de la comunitat creient. Més enllà d’una discussió filosòfica, no hi hauria, doncs, cap raó perquè les creences religioses de la Teresa Forcades plantegessin en si mateixes cap problema al feminisme. El cas, però, és que la Teresa pertany a un ordre religiós formal, enquadrat dins l’Església catòlica i sotmès a la seva disciplina. I això no és cap banalitat.

Mujeres en Situación de Prostitución: ¿Trabajo o Esclavitud sexual?

En homenaje a la socióloga y militante feminista argentina Cecilia Lypszyc, recién fallecida, reproducimos uno de sus artículos sobre la prostitución.

“La prostitución tiene su base en un sistema cultural sexual que sustenta la demanda del sexo como servicio prestado por un objeto sexual subordinado y dócil, que desaparece en tanto sujeto y cuya propia sexualidad resulta negada. Arraigadas razones culturales y sexuales que aparecen “naturalizadas”, mujeres y varones (pero sobre todo mujeres y niñas) pertenecientes a los sectores sociales más vulnerables son la oferta socialmente producida para esta industria”

Artículo COMPLETO

Bangladesh : morir pel prêt-à-porter

de Pierre Rousset traduït per Dones d’Enllaç.

Vet aquí un breu article de l’escriptor francès Pierre Rousset, gran coneixedor de les realitats socials dels països asiàtics, sobre el recent desastre industrial de Bangladesh. La implicació de grans firmes espanyoles en el sistema de sobreexplotació de les treballadores d’aquell país mereixeria un sonat “escrache” per part de sindicats, moviments socials i, en general, de l’opinió pública democràtica: deslocalitzen la producció cap als països de baixos costos laborals i mediambientals, sotmeten la seva gent a un tracte de quasi esclavatge, arruïnen el petit comerç de casa nostra… i amassen fortunes que amaguen en paradisos fiscals. Aquest és el “cercle virtuós” del capitalisme globalitzat.

La recerca de cossos continua, i el balanç de l’ensorrament, el passat 24 d’abril, de l’immoble on eren instal·lats diferents tallers de confecció esdevé més tràgic cada dia que passa. Segons l’exèrcit, que parla d’una estimació encara provisional, el 3 de maig el nombre de persones mortes s’elevava ja a 511. A aquesta xifra esgarrifosa, cal afegir un miler de persones ferides i mutilades.

Es tracta d’una de les catàstrofes industrials més greus de la història. I de les més indignants, car prèviament havia estat donada l’alerta sobre el perill imminent que amenaçava l’edifici (una agència bancària que hi tenia la seva seu va evacuar el seu personal com a mesura de precaució). Tanmateix, els patrons del tèxtil van exigir que continués la producció dels seus tallers.