Iniciativa a favor d’un procés constituent : el feminisme no té res a dir?

27/05/2013

per Sylviane DAHAN SELLEM

Des que es va fer pública la iniciativa a favor d’un procés constituent promoguda per l’Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades, s’ha instal·lat una mena de silenci incòmode en les rengleres del feminisme militant. Vet aquí una proposta política que es presenta com a radical i d’esquerres… i que està encapçalada, a més a més, per una dona que compta amb una notable projecció mediàtica i desperta una gran simpatia popular. Com s’explica aleshores aquesta aparent inhibició d’un moviment – el feminisme -, necessàriament interpel·lat per una proposta de transformació social de pretensions tan ambicioses com aquesta?

Aventurem una hipòtesi: aquesta incomoditat té probablement a veure amb el fet que la portaveu i principal referent de la iniciativa sigui una monja. Ni el moviment feminista – ni, en general, les esquerres a Catalunya – es caracteritzen, des de fa molt de temps, per cap mena d’actitud sectària vers el cristianisme de base. Des dels anys dels Cristians pel Socialisme, el corrents inspirats en la teologia de l’alliberament s’han guanyat plenament, gràcies a l’esforç – i a voltes l’heroisme – de les dones i els homes que s’hi han reconegut, el seu lloc en el camp de les forces progressistes. La crítica marxista de la religió mai no ha deixat de copsar la seva vessant de “sospir de sofriment” dels oprimits. No poca gent, fent de la seva fe una lectura compromesa amb la justícia social, s’ha radicalitzat, ha militat en les fileres del moviment obrer o s’ha abocat a una causa revolucionària. Altres, però, segueixen una interpretació d’aquestes mateixes creences que indueix a la submissió o sacralitza els ancestrals prejudicis misògins, servint de bandera per a mobilitzacions retrògrades contra el dret a l’avortament o el matrimoni gai – o per a replegaments xenòfobs contra altres comunitats. Per això, segueix sent pertinent i legítima la crítica de la religió en un pla ideològic. I més necessària que mai la reivindicació de la laïcitat com a marc de convivència respectuosa i no sectària. Afegim que el cristianisme de base compta amb nombroses dones que fan seves les reivindicacions i teories elaborades pel feminisme, i que intenten desenvolupar-les en el si de la comunitat creient. Més enllà d’una discussió filosòfica, no hi hauria, doncs, cap raó perquè les creences religioses de la Teresa Forcades plantegessin en si mateixes cap problema al feminisme. El cas, però, és que la Teresa pertany a un ordre religiós formal, enquadrat dins l’Església catòlica i sotmès a la seva disciplina. I això no és cap banalitat.

El feminisme no té només una desavinença de criteris amb la doctrina oficial de l’Església: està en conflicte polític obert i irreconciliable amb la seva realitat institucional, amb la seva jerarquia, amb l’ordre social del qual aquesta burocràcia és un dels pilars a Occident – l’ordre social que pretenem subvertir. Paradigma del masclisme i la dominació patriarcal, l’Església catòlica contemporània confirma el diagnòstic inapel·lable de Marx: es tracta del “partit més vell de la reacció”. Aquesta Església és bel·ligerant contra les dones, contra la seva autonomia, contra el seu dret al propi cos, contra la seva plena igualtat civil. Un projecte democràtic, i no diguem ja un projecte d’horitzó socialista i feminista, ha d’entrar necessàriament en conflicte amb l’Església. És aquí on comença el problema.

Més d’un cop, la Teresa Forcades s’ha declarat favorable al dret a l’avortament o ha criticat la desigualtat de la dona en el si de l’Església. També ha declarat que, abans de donar aquest pas, va comunicar al seu bisbe la intenció d’entrar en política. La Teresa veu compatible la fidelitat a les seves conviccions i la lleialtat a la seva jerarquia. Són les seves contradiccions, a ella correspon resoldre-les o viure amb elles. Però nosaltres no tenim perquè assumir-les. I ningú no té dret d’imposar-nos-les, ni d’encolomar-nos-les de sotamà. I això és una mica el que està passant amb aquesta iniciativa de procés constituent, sobre el què “destenyeix” aquesta ambivalència. El radicalíssim decàleg que se’ns proposa com a programa no conté cap referència a la laïcitat, a la necessària separació entre l’Església i l’Estat (propi), als privilegis financers d’una institució que segueix comptant amb poderosos interessos. Algú dirà potser que “ara no toca” fer exhibició d’anticlericalisme, que això posaria la Teresa en una situació molt violenta i complicaria l’arrencada del procés, que cal saber fer compromisos. Potser sí. Però, si es fa un compromís, cal dir-ho. I cal ser conscients, aleshores, que això comporta la servitud de posar sordina a les denúncies sobre l’Església i el seu paper en la nostra societat. En certa manera, i sense necessitat de codificar enlloc aquesta exigència, les feministes que adhereixin a aquest procés constituent se sentiran comminades a fer “un vot de silenci”. No és moment d’entonar inoportunes cantarelles sobre ovaris i rosaris.

Tot plegat ens duu a una segona reflexió. La popularitat de la Teresa Forcades no només és deguda a la seva personalitat, a una innegable intel·ligència o al seu discurs, alhora crític i entenedor. Aquestes qualitats tenen la projecció que tenen justament perquè vesteix els hàbits. Aquests és un país de tradicions catòliques seculars. El moment present, en què l’ascens de la conflictivitat social es conjuga amb la descomposició de les institucions i el descrèdit generalitzat de la representació política, és propici per al sorgiment de figures carismàtiques. En els propers temps, veurem aparèixer tota mena de demagogs populistes i taumaturgs. Certament, la Teresa se situa al costat de la gent treballadora i els seus drets. Però això no treu que la seva projecció es nodreix també del pòsit cultural del país i de l’atmosfera general de decadència, favorable a les aventures polítiques. Podem molt raonablement pensar que si, posem per cas, una metgessa laica, brillant investigadora d’un hospital públic, hagués penjat un vídeo sobre les malifetes de la indústria farmacèutica, la seva denúncia difícilment hagués produït la sotragada de l’opinió pública que va suscitar la irrupció de la Teresa. I no ens aventurem en suposicions sobre l’acolliment que hauria tingut el mateix discurs… presentat per una noia amb els cabells coberts per un fulard enlloc d’una toga benedictina. Això no treu cap mèrit ni utilitat al gest de la Teresa. No hem d’ignorar, però, la realitat que es dóna en la nostra societat, el rerefons contradictori d’aquesta popularitat. Sobretot quan la Teresa esdevé el referent indiscutible de tot un procés… i per molt que juri que mai serà candidata a unes eleccions. (Entre altres coses, recordem-ho de pas, perquè la seva disciplina eclesiàstica no li ho permet).

Aquesta personalització seria, en qualsevol cas, problemàtica des del punt de vista de les pràctiques feministes, al·lèrgiques a les construccions piramidals i jerarquitzades. I encara més quan la persona en qüestió manté vincles amb una institució obertament hostil a l’emancipació de les dones. Efectivament, moltes feministes se senten incòmodes, però callen per simpatia, solidaritat o per respecte vers una iniciativa que té el mèrit indiscutible de plantejar la urgència d’un procés constituent. La història ens ha ensenyat, però, a malfiar-nos de les prèdiques seguides amb ceguesa. No som pas un ramat a l’espera del seu pastor. Aquest procés no pot triomfar si no fa bandera de les reivindicacions de les dones i les “apodera” enfront dels seus enemics, moderns i seculars. I tampoc podrà fer-ho si no es desenvolupa tenyint-se de lila: generant des de baix, des de les lluites socials i de manera horitzontal – i no pas predeterminada o a còpia d’emplaçaments -, els espais de confluència dels actors i actrius del canvi: moviments, activistes, forces sindicals i corrents d’esquerres… Només així pervindrem a dissenyar el programa d’un projecte social i democràtic, a autoorganitzar la societat civil i a configurar un nou subjecte polític i una nova hegemonia de les classes populars.

Aquest és el sentit de la lluita contra el sistema patriarcal i la seva simbiosi amb el capitalisme. El feminisme té un rol primordial en tot projecte realment transformador.