De la Plaça Tahrir als carrers de Pamplona

16 jul.

Estigmes i banderes

per Sylviane Dahan Sellem

14/07/2013

VERSION EN FRANÇAIS ICI

VERSION EN CASTELLANO AQUÍ

1053397_609770002388867_1350547083_oLes últimes setmanes ens han omplert l’esguard d’imatges colpidores. De la Plaça Tahrir als carrers de Pamplona, hem vist dones arrossegades per una turba masculina, grapejades, violentades i vexades. En un cas, es tractava d’una multitud manipulada amb objectius polítics: es tractava d’expulsar-les violentament de l’espai públic. En l’altre cas, més prosaicament, es tractava d’una colla de borratxos. Però, aquí com allà, els homes estaven segurs d’exercir un dret ancestral sobre el cos de les dones; tots percebien que, posseint-lo, afirmaven el seu poder i la seva preeminència, certificaven la seva identitat, feien mal als seus enemics… No estem davant d’una rèmora, d’una lamentable reminiscència del passat, sinó d’una amenaça de cara al futur. Les violacions del Caire pretenen terroritzar les dones: sense elles no hi haurà revolució. Però les exaccions masclistes de les festes de Sant Fermí mostren fins a quin punt roman latent en la societat una pulsió violenta contra les dones, un impuls que pot brollar de la massa humana atomitzada i lliurada als seus atavismes en determinades circumstàncies. El sistema, els seus règims i els seus governs, recorren i recorreran a aquesta violència, l’atiaran i la cavalcaran, per sotmetre les societats. Aquesta és la lectura que cal fer d’uns fets presentats, sovint, com a “danys col·laterals” en el marc d’un gran esdeveniment o bé coma incidents, certament rebutjables, però sense major transcendència.

Cada dia esdevé més palès que no estem travessant – només – una dura recessió econòmica, un episodi cíclic i convuls de reajustament del capitalisme. No. Ens trobem davant d’una crisi multiforme i de llarg recorregut, una autèntica crisi de civilització. I, si en alguna cosa és perceptible la transcendència del moment, és en virulència desfermada al voltant del cos de les dones. El seu destí està en disputa i esdevé, alhora, un terreny de batalla per a la configuració dels nous paradigmes de l’època. La possibilitat, per al capitalisme, d’assentar una correlació de forces favorable als seus designis i de generar un nou ordre – jurídic, institucional, de valors socials… – adaptat a les seves exigències d’explotació, d’acumulació i d’expansió, dependrà d’una manera més decisiva que mai d’un xoc sord i constant, que es lliura en tots els àmbits de les relacions humanes: la topada entre l’esforç de les dones per irrompre plenament en l’escena de la història… i la vigència del patriarcat, d’aquesta dominació masclista que, semblant a una hidra de cent caps, esdevé el vector de totes les regressions, de la decadència i la barbàrie anunciades, i que constitueix, finalment, la clau de volta del propi capitalisme.

Com diu el sociòleg quebequès Richard Poulin, “els homes vesteixen i despullen les dones”. No és casual que, aquests dies també, la Generalitat torni a plantejar la prohibició del burca en l’espai públic. Ni que ho faci de manera artificiosa i perversa, magnificant un fenomen absolutament minoritari, invocant “raons de seguretat”. No ens atardarem aquí a subratllar el caràcter racista d’una mesura que pretén associar el temor d’amenaces terroristes amb la vestimenta d’algunes dones musulmanes. En realitat, les noies occidentals, que modelen els seus cossos i trien la seva indumentària segons els estereotips dominants i les exigències de la moda, estan tan sotmeses a la tirania masclista des de l’atalaia d’uns talons vertiginosos com una dona musulmana pot ser-ho sota un vel tradicional. D’una manera o d’una altra, el control sobre el cos femení esdevé un mitjà potentíssim a l’hora de definir les relacions socials, d’induir comportaments col·lectius – en aquest cas, xenòfobs – o de tutelar l’espai públic: l’àmbit més inquietant per al poder, el lloc per excel·lència de construcció de la ciutadania… i l’antítesi d’aquesta esfera privada en el si de la qual el capitalisme patriarcal ha tallat la identitat de les dones – i on, sistemàticament, pretén recloure-les de nou, mitjançant una vasta ofensiva neoliberal de desballestament de l’Estat del benestar i un qüestionament dels seus avenços.

En aquest canvi d’època, el feminisme necessita un nou alè. No el trobarà, però, si no pervé a situar el seu discurs emancipador per damunt de les falses alternatives en què el sistema pretén recloure les dones – fins a fer-les embogir i renegar d’elles mateixes. Sovint, davant la violència aclaparadora de l’opressió, la temptació és gran de fer de l’estigma una bandera. Així, per exemple, indignades davant les penoses condicions que viuen les dones prostituïdes, algunes companyes criden: “Totes som putes!”. Múltiple error: ni les feministes que criden això es veuen obligades a fer desenes d’actes sexuals tarifats al dia, ni les dones que realment s’hi veuen abocades mereixen el qualificatiu de “putes”. (Un terme misogin, carregat d’odi i de menyspreu, que fa de la dona prostituïda una criatura lúbrica, procliu a “lliurar-se a tots els homes”. I un terme que, al igual que la seva traducció al llenguatge postmodern i políticament correcte – “treballadores sexuals” –, té com a resultat fer la dona plenament responsable de la seva prostitució, evacuant així tot un itinerari de violències de gènere, d’opressions racials, de classe… i desdibuixant la figura de proxenetes i “clients” prostituïdors. La recent notícia sobre el cas d’una noia romanesa, disminuïda psíquicament i que ha estat explotada durant anys en diferents bordells, des de Terrassa fins a La Jonquera passant per Malta, il·lustra de manera esfereïdora la brutalitat d’aquest univers).

Que un col·lectiu intenti sobreviure construint una identitat des de l’opressió, és plenament comprensible, i cal llegir-ho com una colpidora exigència de dignitat, de reconeixement d’humanitat. Però el moviment d’alliberament, si realment n’és un, no pot brandir aquesta negació d’humanitat que ens imposen els opressors com un argument que els pugui commoure. L’existència en les nostres societats de la institució de la prostitució – reglada legalment o simplement tolerada pels Estats – divideix les dones en dues categories: les prostitutes declarades i les dones susceptibles de ser prostituïdes; val a dir, tota la resta de dones, el preu de les quals, senzillament, encara no s’ha fixat. Per al patriarcat i el seu sistema proxeneta, efectivament, “totes som putes”. No ens alliberarem, doncs, adoptant les odioses nocions que han estat forjades com a cadenes per a sotmetre’ns, sinó revelant als ulls del món la injustícia que s’amaga rere les mistificacions del poder. No es tracta de “transgredir” l’ordre patriarcal; es tracta d’abolir-lo.

526726_407584575996975_1808028322_nNingú ha de dictaminar qui som, on anem o com vestim. Ningú ha de regnar sobre el nostre cos, transformant-nos en mercaderia, en trofeu, en camp de batalla. Hem de teixir les nostres pròpies paraules, clares i entenedores, per poder caminar, des de Pamplona a Tahrir, com a dones realment lliures.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: